Poble
Ademuz és la capital de El Rincón de Ademuz, un enclavament de la província de València entre Aragón i Castilla-La Mancha, als contraforts occidentals de la sierra de Javalambre, a 132 quilòmetres de la capital. Té 1.015 habitants (INE 2025) i és castellanoparlant, amb predomini lingüístic reconegut legalment. El río Turia travessa el terme de nord a sud formant una àmplia i fèrtil vega, entre cims com el Tortajada, de 1.517 metres, mentre el poble s'alça a 747 metres. Dos terços de la comarca són forestals, amb carrasca, pi laricio i pi rodeno al costat d'antigues savines i alzines, que sostenen una ramaderia ovina i una apicultura antany important, avui en declivi, mentre guanya terreny el conreu de plantes aromàtiques.
Curiositat
El Rincón de Ademuz és un enclavament de la província de València, envoltat per Aragó i Castella-la Manxa, sense frontera comuna amb la resta del territori valencià.
Activitat
Festes patronals d'Ademuz, capital de la comarca, amb toros i encierros, únics a la comarca d'El Rincón de Ademuz. Entre les tradicions pròpies d'aquestes festes, dedicades a San Blas, destaca el rotllo de San Blas, un rotllo de pa dolç que s'elabora i es comparteix amb motiu de la celebració.
Monument
Construccions tradicionals de pedra seca del paisatge agrícola d'Ademuz, tècnica inclosa en la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2018.
Curiositat
La cuina de la comarca inclou plats com les gachas, l'arròs empedrao, les almortas, el puchero i les tortas de píngano, a més de mazapanes i mantecados. Les gachas de panizo, fetes amb farina de blat de moro i/o blat, s'acompanyen de carn i peix variat, com bacallà o sardines salades de barril, fregits de pebrot i tomàquet, i ajoaceite.
Curiositat
El Rincón de Ademuz és una comarca valenciana que forma un enclavament separat de la resta de la Comunitat, limitant al sud amb Santa Cruz de Moya i al nord amb Arcos de las Salinas, ja a l'Aragó i Castella-La Manxa. L'integren set municipis —Ademuz, la seva capital, Torrebaja, Castielfabib, Casas Bajas, Casas Altas, Vallanca i Puebla de San Miguel—, amb 370,10 km² i uns 2.221 habitants el 2023. La separació es remunta a 1210, quan Pere II d'Aragó va prendre als musulmans els castells de Castielfabib i Ademuz; el seu fill Jaume I va incorporar després totes dues viles al regne de València. Per la comarca discorre el Turia, o Guadalaviar, entre la serra de Javalambre a l'est —on el Cerro Calderón, de 1.839 m, és el punt més alt de la Comunitat Valenciana— i els Montes Universales a l'oest.
Monument
Ermita gòtica del segle XV situada al final d'un carreró entre dues cases del carrer de San Joaquín, a la vila vella d'Ademuz, a la comarca del Racó d'Ademuz. Va formar part de l'antic Hospital de Pobres de Santa Ana, fundat l'1 de juny de 1446 per llicència de Joan de Navarra, germà del rei Alfons V d'Aragó, per acollir pobres, malalts i pelegrins, amb vint llits atesos per germanes de la Caritat. És un petit edifici de planta quadrada amb arcs gòtics gairebé idèntics a la portada, l'altar major i el mur de llevant, i conserva l'altar fix de pedra tallada. Constitueix l'única resta conservada dels quatre hospitals que hi va haver a la comarca, i té la condició de Bien de Relevancia Local (figura de protecció del patrimoni d'àmbit local, pròpia de la Comunitat Valenciana).
Monument
Ermita d'Ademuz (València) alçada al segle XIV segons tècniques constructives del segle anterior; d'estil gòtic, és l'edifici més antic de la vila, al costat de les hortes del riu Túria. Té un pòrtic amb dues columnes toscanes, un campanar d'espadanya de dos buits i una portada de tradició romànica amb una inscripció moderna en hebreu del Salm V, 8. A l'interior, de planta rectangular amb tres naus d'arcs apuntats, la central el doble d'ampla que les laterals, es conserva una pintura mural de Maria Magdalena, recentment restaurada.
Monument
L'ermita de Santa Bárbara s'alça en ruïnes al turó del castell que corona Ademuz, dins de l'antic recinte de la fortalesa medieval, i va ser declarada Bien de Relevancia Local (figura de protecció del patrimoni d'àmbit local, pròpia de la Comunitat Valenciana) el 2007. Ocupa part del solar de la primitiva parroquial intramurs de San Pedro, fundada al segle XIII després de la conquesta de Pere II d'Aragó, que juntament amb el castell va quedar destruïda pel terratrèmol del 7 de juny de 1656; sobre les seues ruïnes es va alçar, a finals del XVII, l'ermita actual. Des del seu emplaçament es domina un dels millors panorames de la comarca, un mirador sobre la vega del Túria. Al costat dels seus murs es trobava l'antic cementeri de la població i la cèlebre Creu que xisclava, que segons la tradició emetia sons misteriosos en apropar-se una tempesta.
Monument
Ermita de la Mare de Déu del Rosel, petit oratori de planta quadrada cobert per una cúpula sobre petxines, de finals del segle XVIII, vinculat a la devoció mariana local d'Ademuz (València). Se situa a les rodalies de la vila, a la vora del riu Bohílgues, poc abans que aquest desemboque al Túria, en un paratge envoltat de bancals d'horta i séquies.
Monument
L'església parroquial de Santa Bárbara de Mas del Olmo, l'aldea major i més poblada de les tres d'Ademuz (València), va ser el darrer dels eremitoris d'aquestes aldees a construir-se, a principis del segle XVII. És Bien de Relevancia Local (figura de protecció del patrimoni d'àmbit local, pròpia de la Comunitat Valenciana) i va pertànyer a la diòcesi de Sogorb fins al 1960. Té planta rectangular, amb un presbiteri de volta de canó diferenciat de la nau, coberta per tres trams amb arcs diafragmàtics i sostre de fusta a dues aigües; als peus se situa el cor, amb balustrada tornejada, i conserva un púlpit amb tornaveu. És l'única de les ermites de les aldees d'Ademuz amb torre campanar, amb una campana fosa a mitjan segle XVIII, de les més antigues del terme. Entre 2004 i 2006 estudiants de la Universitat de València en van restaurar l'interior.
Monument
Ermita del segle XIV que és l'element més destacat de Val de la Sabina, petita aldea d'Ademuz al costat de la Senda de los Cuchillos, i la més antiga de les disseminades per les aldees del terme, encara que només comença a documentar-se a mitjan segle XVI. És un dels pocs edificis religiosos de la comarca de fundació laica, deguda a la família Castellblanc d'Ademuz. De planta rectangular i nau única, sense capelles laterals, destaca a l'interior el presbiteri, cobert per una volta de creueria gòtica, mentre la nau es tanca amb un senzill sostre de fusta a dues aigües. A l'exterior sobresurten els contraforts del presbiteri i una portada d'arc de mig punt flanquejada per escenes ceràmiques del Calvari local.
Monument
L'església de la Immaculada Concepció de Sesga, pedania d'Ademuz (València) situada a 1180 metres d'altitud, es va construir a finals del segle XVI com a ermita per evitar als fidels de Sesga els desplaçaments fins a l'església de San Pedro y San Pablo d'Ademuz; al segle XVII, davant el creixement de la població, se la va dotar de vicari propi. Està catalogada com a Bien de Relevancia Local (figura de protecció del patrimoni d'àmbit local, pròpia de la Comunitat Valenciana). És de planta rectangular, amb nau única en dos trams i armadura de fusta a dues aigües; el presbiteri, afegit al segle XVIII, és de planta quadrada i es cobreix amb una cúpula sobre petxines decorada amb pintures de rocalla que representen l'Anunciació, la Immaculada Concepció i l'Adoració dels pastors i dels Reis Mags.
Monument
Antiga casa consistorial amb logia renaixentista que presideix la plaça de l'Ajuntament, centre neuràlgic de la vila medieval d'Ademuz, al costat d'altres edificis senyers com la Cambra Vieja del Trigo, antic almodí municipal, o la Casa Abadía. Ja al segle XVI hi ha constància d'un edifici seu de la municipalitat, encara que l'actual sembla del segle següent, alçat després del terratrèmol que al juny de 1656 va destruir l'antic edifici municipal, va enderrocar part del castell i de la primitiva església parroquial i va malmetre nombroses cases. És de planta rectangular, amb arcada de carreu a la planta baixa que també va servir per als mercats, planta noble amb balconada correguda i pis alt amb petits buits, distribució pròpia de la tradició aragonesa dels edificis municipals.
Monument
L'almodí d'Ademuz, conegut també com la Cambra Vieja del Trigo, va funcionar com a pòsit municipal per a l'emmagatzematge i el control del gra. S'alça en un dels extrems de la plaça de la Vila, al centre històric. A la seua portada conserva gravat el Señal Real, l'emblema heràldic que distingia els principals edificis municipals durant l'època foral i que avui s'exhibeix com a testimoni de la condició de vila reialenca de la Corona d'Aragó que va tenir Ademuz.
Monument
Edifici del segle XVI que va servir com a presó municipal d'Ademuz, avui conservat com a part del patrimoni civil de la vila. Es troba darrere de la Casa de la Vila, al carrer Empedrado, que puja cap al castell. Construït a l'últim terç del segle XVI, durant el regnat de Felip II, un escut sobre la seua portada d'arc de mig punt revela l'any de construcció, 1567. A més de presó, l'edifici va ser habitatge de l'algutzir municipal i seu de part de l'arxiu municipal; originalment tenia una sola planta superior, a la qual se n'hi van afegir dues més en una intervenció de la dècada de 1950. Al segle XX va acollir escoles i una central telefònica, i avui és seu de l'Institut Cultural i d'Estudis del Racó d'Ademuz.
Natura
Poblat ibèric fortificat destruït per un gran incendi cap a mitjan segle IV aC, les restes de cossos calcinats del qual li han valgut el sobrenom de 'la Pompeia dels ibers'. En excavació des de 2009, tot just se n'ha descobert el 10% de la superfície.
Curiositat
Aldea situada a 1114 metres d'altitud, la més poblada de les tres d'Ademuz, formada pels barris d'El Puntal, La Era, La Plaza i La Ermita. Conserva l'església parroquial de Santa Bárbara, l'últim dels eremitoris construïts a les aldees d'Ademuz i l'únic que posseeix torre campanar, amb una campana fosa a mitjan segle XVIII, de les més antigues del terme; el seu interior, amb cor alt de balustrada de fusta i púlpit amb tornaveu, va ser restaurat en profunditat entre 2004 i 2006 per la Universitat de València. L'antic forn comunal, rehabilitat, alberga avui el Museo del Pan i només s'encén en dates assenyalades. El caseriu conserva arquitectura rural tradicional malgrat el fort despoblament de les últimes dècades.
Fita
Les tropes de Pere II d'Aragó, amb suport dels ordes militars, van prendre el 1210 la fortalesa musulmana d'Al-Dāmūs gairebé tres dècades abans de la conquesta de València; el lloc va acabar sent vila reial amb veu a Corts.
Fita
Les tropes de Pere I de Castella van envair dues vegades aquest sortint fronterer entre el 1356 i el 1369, durant el conflicte amb Pere IV d'Aragó; la fidelitat dels veïns a la Corona aragonesa va ser recompensada després amb privilegis.
Fita
Un sisme va sacsejar la vall el 1656 i va arruïnar l'església parroquial i nombroses cases de la vila; els seus efectes es van sentir a tot el Racó, inclosa l'església de Puebla de San Miguel, que va perdre la coberta.
Fita
Les partides carlines del capitost conegut com el Serrador es van enfrontar el 1837 a les forces liberals al terme; el Racó, encaixonat entre Aragó i Castella, va ser territori de pas i refugi durant tota la guerra.
Gastronomia
Farinetes espesses de farina de panís cuites amb oli, all i trossets de la matança, menjar d'hivern i de pastors; se serveixen a la mateixa paella i es mengen amb cullera de fusta o amb pa.
Gastronomia
Dolç d'origen andalusí —el seu nom prové de l'àrab al-hasú, 'farcit'— fet tradicionalment amb una massa d'ametlla, pa ratllat i torrat, espècies fines i mel ben cuita, premsada entre dues neules; típic de Castella i en particular de la província de Conca, s'elabora també al Rincón de Ademuz, zona valenciana limítrofa amb Castella-la Manxa, on els torroners artesans el venen a les seves parades durant les festes populars juntament amb els torrons casolans d'ametlla de la vall. Comparteix tradició amb altres comarques d'arrels castellanes, com Requena-Utiel o l'Alcarria, i va ser també, tot i que avui gairebé perdut, una postres típica de Tudela.
Gastronomia
Pernils i embotits curats a l'aire sec i fred d'aquestes terres altes, hereus de la matança domèstica; són la base de les olles, els bullits i les farinetes de la cuina del Racó.