Poble
Castielfabib és un municipi de la comarca de El Rincón de Ademuz, un enclavament de la Comunitat Valenciana entre terres de Teruel i Cuenca. Té 284 habitants i és el municipi més extens de la comarca, amb 106,3 km² en sis nuclis, dels quals només Castielfabib i Los Santos superen el centenar d'habitants. El seu nom procedeix del llatí Castellum Fabio, «Castell de Fabi», pel castell alçat al mont del mateix nom; amb la invasió musulmana va passar a anomenar-se Qastil al-Habib, «Castell Amic», i va prendre la seva forma actual després de la conquesta cristiana de Pere II el 1210. El poble, conegut com «el Pequeño Albarracín», s'assenta a 927 metres sobre un turó a la riba dreta del río Ebrón. És cèlebre pel seu voltejat humà de campanes, herència del seu doble origen àrab i cristià.
Natura
Únic conjunt de pintures rupestres llevantines localitzat a la comarca d'El Rincón de Ademuz, descobert el 2014, declarat Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni) i integrat a la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 1998. El va trobar el març d'aquell any Ricardo Canet García, d'una quadrilla contra incendis, en relació amb altres troballes prèvies al Rodeno de Tormón, a Terol. Se situa a uns 1150 metres d'altitud, a la vora dreta del barranc del Val del Agua, i el panell decorat, de tot just 120 per 120 centímetres, reuneix cinc figures -tres antropomorfes i dues zoomorfes- que formen dues composicions d'època diferent. Els treballs posteriors van incloure un aixecament fotogramètric de l'abric per elaborar un model digital en tres dimensions.
Activitat
Tradició festivoreligiosa de Castielfabib, al Rincón de Ademuz, en què els campaners fan voltejar les campanes del temple de Nuestra Señora de los Ángeles de manera manual i acrobàtica. Es practica diverses vegades l'any: en l'onomàstica de San Guillermo, patró de la vila, el 10 de febrer; al matí de Pasqua de Resurrecció, durant la Processó de l'Encontre entre la Verge i el Crist ressuscitat; i en la festivitat de la Virgen de Tejeda, patrona de Castielfabib, el 8 de setembre. També es realitza en ocasions especials, com l'arribada d'alguna personalitat al poble o certs comiats de solter.
Monument
Restes del castell i del recinte emmurallat de Castielfabib, al Racó d'Ademús, testimoni del passat defensiu de la comarca, tan units a l'església-fortalesa del poble que resulten quasi indistingibles. D'origen àrab, la fortalesa va ser conquerida el 1210 per Pere II d'Aragó després d'un llarg setge, i en ella va arribar a presidir les Corts Generals d'Aragó; recuperada després pels musulmans, la va reconquerir Jaume I. Des del segle XIV va patir continus conflictes, entre ells la guerra dels Dos Peres, l'ocupació francesa, en la qual va servir de presó i comandància, i les guerres carlines, durant la primera etapa de les quals, el 1835, va ser reconstruïda amb mà d'obra forçada dels pobles veïns. Va ser objecte de campanyes arqueològiques, la més destacada el 1998.
Monument
L'església de Nostra Senyora dels Àngels és el temple parroquial de Castielfabib, a la comarca del Racó d'Ademús. Es tracta d'una església fortalesa construïda entre els segles XIII i XIV, que combina elements del gòtic valencià amb reformes posteriors renaixentistes, barroques i del segle XIX. La parròquia va pertànyer a la diòcesi de Sogorb des de la seua erecció el 1210 pel rei Pere II d'Aragó, i des de 1960 està adscrita a l'arquebisbat de València. Està declarada bien de interés cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni) des del 4 de març de 2008.
Monument
Antiga casa destinada a la recaptació del delme a Castielfabib, testimoni del passat senyorial de la comarca.
Monument
Antic pòsit de gra del segle XVIII a Castielfabib, edifici destinat a l'emmagatzematge comunitari de cereal.
Monument
Antic molí fariner de Castielfabib, situat en un entorn natural de la comarca del Rincón de Ademuz.
Monument
L'ermita de San Roque es troba al barri de Los Pajares, a la part alta del nucli de Torrebaja, molt a prop de Castielfabib, a la comarca de El Rincón de Ademuz; des del seu emplaçament es domina el caseriu i la vega del Turia, tancada a l'est per Los Molares, estribació de la serra de Javalambre. La primera notícia de l'edifici data de mitjan segle XVII, quan el bisbe de Segorbe Francisco Gavaldá, el 1656, esmenta tres ermites a l'aleshores anomenat Torre Baxa, lloc depenent de Castielfabib. Durant la primera guerra carlina (1833-1840), quan Castielfabib es va quedar sense església, els seus veïns acudien a aquesta ermita per sentir missa.
Natura
El paratge se situa en els últims contraforts dels Montes Universales, prop d'Arroyo Cerezo, pedania de Castielfabib, i arriba als 1560 metres d'altitud. Deu el seu nom al fet que en aquest punt confluïen antigament les fronteres dels regnes d'Aragó, València i Castella; la tradició explica que en època medieval els monarques de Castella i d'Aragó es reunien aquí per dirimir els seus afers, i una de les referències escrites més antigues al lloc es troba en una divisió de termes de 1723. Pels seus valors ecològics, paisatgístics i socioculturals, la Generalitat Valenciana el va declarar paratge natural municipal, amb 567,26 hectàrees protegides gestionades per l'ajuntament de Castielfabib; s'hi puja des d'Arroyo Cerezo o des de Veguillas de la Sierra.
Monument
Restes d'un convent de finals del segle XVI situades al terme de Castielfabib, testimoni de la presència conventual històrica a la comarca.
Monument
L'ermita de Nostra Senyora de Gràcia, també anomenada de la Mare de Déu de Gràcia, s'alça al costat del cementiri municipal de Castielfabib; és del segle XIV i una de les més antigues conservades al terme. Va ser fundada com a convent agustinià el 1394, després de l'autorització reial de Joan I d'Aragó; els monjos el van abandonar al segle XVI i només va quedar la capella, d'estil gòtic valencià, amb nau única i un presbiteri més alt cobert per una volta amb floró esculpit. Des de llavors serveix de lloc d'enterrament. La seva campana, anomenada Maria i fosa cap al 1550, es conserva avui a la Casa de la Vila.
Monument
L'església de Sant Joaquim i Santa Ana, a l'aldea d'Arroyo Cerezo, un dels cinc nuclis que integren el terme de Castielfabib, és un temple neoclàssic del segle XVIII declarat Bien de Relevancia Local (figura de protecció del patrimoni d'àmbit local al País Valencià). La mateixa aldea, coneguda popularment com el Royo, va ser fundada al segle XVI i és el punt habitat de més altitud de la Comunitat Valenciana.
Monument
L'ermita de la Purísima Concepción, també anomenada de la Inmaculada, s'alça a l'interior de l'aldea de Cuesta del Rato, una de les pedanies històriques de Castielfabib, de la qual és annex parroquial, i està declarada Bien de Relevancia Local (figura de protecció del patrimoni d'àmbit local al País Valencià). Fundada al segle XVIII com a ermita de San Diego, es vincula per la seva proximitat al desaparegut Convento de San Guillermo de Castielfabib; va néixer com un petit ermitatge perquè els veïns no haguessin de desplaçar-se fins a la vila a sentir missa, i més tard va ser ampliada amb l'elevació de la coberta i la construcció de la sagristia. Durant la Guerra Civil va ser saquejada i va perdre els seus elements ornamentals, i es va reconstruir parcialment a la postguerra sense ajuda de l'Estat.
Monument
Ermita catalogada com a Bien de Relevancia Local (46.09.092-004, figura valenciana de protecció patrimonial d'àmbit local), construïda al segle XVII i reformada en diverses ocasions. La seva única campana, la de San Sebastián, va ser fosa per Juan Bautista Roses Soler el 1951, amb 41 cm de diàmetre i 40 kg de pes.
Monument
L'ermita de San Marcos, que exerceix funcions d'església parroquial, es troba a l'aldea de Los Santos, al terme municipal de Castielfabib (València). Data del segle XVIII, tot i que va ser reformada diverses vegades, l'última a la dècada de 1950, que li va donar l'aspecte actual. Va patir desperfectes durant la Guerra Civil i va ser parcialment reconstruïda amb una ajuda estatal del 25 per cent del cost de la reparació. És una construcció de maçoneria i pedra, amb l'entrada entre dos contraforts i una torre-campanar d'un sol cos i coberta piramidal, que alberga dues campanes de fosa recent. L'interior es divideix en tres naus amb volta de canó i cor als peus, i conserva abundant imatgeria, tota ella posterior a la Guerra Civil. És Bien de Relevancia Local (figura de protecció del patrimoni d'àmbit local al País Valencià).
Natura
Aflorament geològic al costat de l'aldea d'Arroyo Cerezo on es conserven restes d'un escull de coral del Juràssic superior, amb pinacles fòssils de fins a 8 metres d'alçada formats per l'ascens del nivell del mar.
Curiositat
La Cruz de los Tres Reinos és un tossal de les darreres estribacions dels Montes Universales, prop d'Arroyo Cerezo, pedania de Castielfabib, on confluïen les fronteres històriques dels regnes d'Aragó, València i Castella. Segons la tradició, en època medieval els monarques de les dues corones s'hi reunien per dirimir les seves disputes, tot i que la referència escrita més antiga conservada data d'una divisió de termes de 1723. L'indret, protegit com a paratge natural municipal per la Generalitat Valenciana amb una extensió de 567 hectàrees, dona nom a més a un simposi interregional que se celebra des de 2008 a Ademuz. Es pot pujar a peu des d'Arroyo Cerezo per la Fuente del Abrevador, o amb bicicleta, motocicleta o tot terreny des de Veguillas de la Sierra.
Fita
Pere II d'Aragó va prendre la plaça el 1210 després d'un llarg setge; enfilada sobre una roca dominant l'Ebrón, va quedar com una de les claus militars de la vall i va conservar la seva condició de vila al llarg dels segles.
Fita
Durant les guerres carlines els facciosos es van fer forts al recinte i les tropes nacionals van acabar dinamitant el 1840 les defenses perquè no es tornessin a fer servir; només l'església fortificada va quedar dempeus.
Gastronomia
Les pinedes i carrascars del terme donen una collita de tardor de bolets que el poble ha convertit en producte de temporada, amb jornades gastronòmiques dedicades a les espècies de la serra.
Gastronomia
Els horts de regadiu vora el riu donen un tomàquet de secà tardà molt apreciat, que el poble celebra amb jornades pròpies; amb ell s'amaneixen les amanides que acompanyen els rostits de xai.