Poble
Lousame és un concello d'interior de la comarca de Noia, al sud-oest d'A Coruña, amb uns 3.100 habitants repartits en 86 nuclis de població, gairebé tots petits llogarets de menys de 250 habitants; la capital municipal és el llogaret de Portobravo. El seu nom al·ludeix a l'abundància de pissarra, del llatí lausia (lloses), i el seu escut, amb un bàcul abacial daurat, recorda el monestir de San Xusto de Toxosoutos, important a l'edat mitjana. El municipi, de relleu abrupte amb muntanyes de fins a 700 metres —entre elles l'Iroite, la més alta de la comarca amb 685—, té una economia tradicionalment agrària i un paisatge de muntanyes aprofitades per a llenya, caça i bolets. Conserva també les mines de San Finx, explotades pel seu estany i el seu wolframi.
Monument
Cenobi fundat l'1 de novembre de 1129 i consagrat el 1135 per l'arquebisbe Xelmírez; va arribar a dominar 47 esglésies abans de la desamortització, i l'església barroca que avui es veu, amb torre de tres cossos, és del segle XVIII.
Monument
Paperera aixecada el 1863 pel matemàtic i geògraf Domingo Fontán al marge esquerre del riu Vilacoba, amb dos nivells de catorze finestres disposades rítmicament per ventilar l'assecat del paper i un llarg aqüeducte de pedra que li portava l'aigua.
Monument
Explotació d'estany i wolframi oberta el 1884 a la parròquia de Vilacoba, a Lousame, en terrenys prospectats pel britànic Thomas Winter Burbury i registrats el 1890 com a concessió Phoenicia per la companyia anglesa The San Finx Tin Mines Limited; va funcionar gairebé sense interrupció fins al 1990 i el concello va assumir-ne la rehabilitació el 2007. Va tenir la seva major activitat a la Segona Guerra Mundial, quan, a l'empara de l'acord d'Hendaia entre Hitler i Franco, es va intensificar l'extracció de wolframi per a les fàbriques d'armament alemanyes, amb trenta-dues boques de mina i centenars de treballadors arribats en plena misèria de postguerra, entre ells nombroses dones. El mineral es traslladava fins a Taragoña, a la ria d'Arousa, i d'allà per vaixell des del port de Carril.
Natura
El monte Iroite, amb 685 metres el cim més alt de la serra do Barbanza, és un cumio compartit pels concellos de Porto do Son, Boiro i Lousame, entre les ries de Muros e Noia i d'Arousa. Al seu cim s'hi assenta des de 1980 l'Escuadrón de Vixilancia Aérea número 10, base aèria militar operativa des de 1984 i inaugurada oficialment el 1985, que col·labora en missions amb el Centro de Coordinación de Salvamento Marítimo de Fisterra i la Universitat de Santiago. Cap al sud i el ponent s'estenen les Chans do Iroite, una penellanura de bosc baix amb una destacada necròpolis megalítica, entre la qual sobresurten les mámoas amb cambra de la Casota do Páramo i l'Arca de Barbanza. Des de la seva carena s'abasten alhora ambdues ries, amb els molins eòlics per companyia.
Natura
Salts d'aigua del riu San Xusto encaixats en un bosc de ribera just darrere l'antic monestir, acompanyats per les restes de dos molins fariners abandonats que aprofitaven el mateix corrent.
Natura
Elevació de la dorsal del Barbanza, al límit entre Lousame i Rianxo, amb vistes sobre la serra del Barbanza i les desembocadures dels rius Ulla i Tambre. Al seu cim, avui ocupat per un parc eòlic, es conserven les restes enrunades d'una fortificació medieval, el castelo de Monte Muralla, del qual amb prou feines queden murs entre els aerogeneradors. Amb 674 metres, s'alça amb prou feines onze per sota del veí Iroite; el seu nom al·ludeix als afloraments granítics que recorren el cim com si fossin un parament aixecat per mans humanes.
Curiositat
L'escut municipal recull set castros que existeixen realment al territori -do Coto o Coto do Castro, de Comparada, de Servia, de Berrimes, do Lourido i els castelos de Fruíme i de San Lourenzo-, una densitat de poblats fortificats poc comuna per a un concello d'interior i herència de la densa ocupació castrexa de la vall.
Monument
Explotació d'estany i wolframi de la parròquia de Vilacova, registrada per la companyia britànica The San Finx Tin Mines a finals del segle XIX; conserva galeries, rentadors, habitatges i la casa de la gerència. El llogaret que va prendre el seu nom, situat a 220 metres d'altitud i uns vuit quilòmetres de la capital municipal de Lousame, amb prou feines compta avui amb una desena d'habitants. L'explotació del wolframi es va intensificar durant la Segona Guerra Mundial, quan el mineral, emprat a la indústria de l'acer, va assolir una gran demanda internacional.
Curiositat
Roca gravada de l'Edat del Bronze a la parròquia de Lesende, un dels testimonis més antics d'un concello el nom del qual procedeix del llatí lausia, la llosa de pissarra que abunda als seus monts.
Natura
Salt d'aigua encaixat al bosc al costat de les ruïnes del monestir de San Xusto, en un tram del riu on encara es veuen moles de molí i restes de les preses que movien els enginys de la vall.
Fita
Diego Antonio Cernadas de Castro va exercir gairebé mig segle, entre el 1730 i el 1777, com a rector de l'aldea de Fruíme i va escriure des d'allà una obra en defensa de Galícia davant dels tòpics que circulaven a la cort.
Fita
Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) la demanda alemanya de wolframi va omplir les mines de San Fins, a Lousame, de treballadors arribats de tota la comarca; el mineral baixava a Taragoña i sortia pel port do Carril.
Curiositat
En tot just quatre quilòmetres de ribera se succeeixen les ruïnes de cinc papereres: Brandía, aixecada a començaments del segle XIX, A Galiñeira a Cerquides, Soutorredondo, avui reconvertida en piscifactoria, i dues més al mateix llit.