Poble
Alcanar és una vila costanera del sud de Catalunya, a la comarca del Montsià (Tarragona), el municipi més meridional de la comunitat, al límit amb la Comunitat Valenciana. Té 10.104 habitants (2025) i el seu terme s'estén entre la serra del Montsià i el mar Mediterrani, i inclou l'antic poble de pescadors de Les Cases d'Alcanar. El seu nom probablement ve del llatí canabae. Tot i poblat des d'antic, no va assolir la categoria de vila fins al segle XV: va rebre carta de poblament el 1239 i una altra el 1252, data de la seva fundació oficial, i es va independitzar d'Ulldecona el 1449. Al segle XIV es va aixecar una torre de guaita contra els pirates sarraïns, defenses que se sumen avui al poblat ibèric de la Moleta del Remei.
Monument
La Torre d'en Pasqualet, coneguda també com a Torre del Moro II, es va aixecar en l'últim quart del segle XVI, quan es van intensificar els atacs de pirates turcs i àrabs a la costa, com a part d'un conjunt de torres fortificades de vigilància al terme d'Alcanar. És una torre de planta quadrangular de pedra de carreu, amb la planta baixa coberta amb volta de canó, una porta amb marc de pedra picada i un matacà sobre mènsules a la façana superior. La coberta ha estat molt modificada per millorar el drenatge, amb la incorporació d'un porxo modern. Està declarada bé cultural d'interès nacional, amb codi BCIN 462-MH.
Monument
La Torre de n'Urbano, també anomenada Torre del Moro III, es va aixecar en l'últim quart del segle XVI al terme d'Alcanar, a la partida del Codonyol, prop de l'actual carretera N-340, a uns 93 metres d'altitud. Formava part de la línia de torres de guaita conegudes com a Torres del Moro, aixecades per a la defensa i vigilància de la costa dels Alfacs davant els atacs de pirates turcs i àrabs. De planta quadrada, té els murs de maçoneria fins al primer pis i els angles rematats amb carreus de pedra picada, amb una volta de mig punt a l'interior. Es troba força deteriorada, sense restes de merlets a la part superior, i avui només s'utilitza com a refugi. Està declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
Monument
Torre de defensa d'Alcanar, situada al peu de la serra del Montsià, al costat del km 155,5 de la N-340, a la partida de la Fonda, sobre un promontori amb vistes a la costa, a l'extrem sud de la línia fortificada dels Alfacs i a un centenar de metres de la Torre d'en Calbo. La planta baixa conserva la volta de canó original i l'entrada primitiva, al costat de mar, amb una llinda molt ampla protegida per un matacà; al mur sud-oest hi ha mènsules d'un altre matacà desaparegut. Es va refer a fons per fer-la servir com a casa d'estiueig: se li va afegir un cos al nord i el remat es va convertir en terrassa emmerletada, tot i que conserva l'estructura original. S'ha proposat identificar-la amb la torre de Puigmoltó (1390), avui no localitzada, o amb la torre Prima, coneguda per la cartografia antiga.
Monument
La Torre d'en Calbo, també coneguda com a Torre d'en Gimeno, es troba al municipi d'Alcanar, a uns cent metres al nord de la Torre d'en Morralla. Forma part de les anomenades Torres dels Alfacs, un grup de fortificacions que la ciutat de Tortosa va construir en l'últim quart del segle XVI per defensar el litoral davant la pirateria turca i àrab. És una torre de base quadrangular a la qual després es van adossar cossos a cada costat a la planta baixa, de manera que el conjunt va adquirir aspecte basilical amb la torre al centre; va perdre els merlets i es van sobrealçar els murs per aixecar una coberta a dues aigües. S'hi accedeix per una porta amb llinda, sobre la qual hi ha un matacà recolzat en dues mènsules, i a l'interior es conserva una volta de canó de maçoneria.
Monument
A diferència de les torres aïllades del litoral, aquesta ocupava una cantonada de la muralla que, documentada als segles XVII-XVIII, tancava unes 150 cases del poble amb quatre portals. És de planta quadrada, amb carreus ben escairats a les cantonades i només desbastats a la resta, i conserva espitlleres; va estar rematada amb merlets i s'accedia a la seva part superior, a manera de terrassa, des de la casa veïna. La seva datació es discuteix entre els segles XIV-XV i el XVI. El mur del carrer Nou es va enrunar la nit del 2 al 3 de setembre de 1981, i el 1983-84 l'arquitecte Alfred Pastor Mongrell va redactar el projecte de restauració, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya, que va unir els seus dos espais interiors i la va adaptar com a sala d'exposicions.
Monument
Poblat ibèric dels ilercavons ocupat de forma continuada entre els segles VII i II aC, de planta ovalada i emmurallada, amb torres, carrers concèntrics i sitges de gra; forma part de la Ruta dels Ibers. S'alça al terme d'Alcanar, a la serra del Montsià, a 208 metres d'altitud, prop de la desembocadura de l'Ebre; s'hi accedeix des de l'ermita de la Mare de Déu del Remei, als peus del turó. Va ser declarat monument historicoartístic el 1979. Les primeres excavacions, entre 1961 i 1965, van donar sobretot ceràmica grega i etrusca sense aclarir la seva organització social; entre 1985 i 1995 la Universitat de Barcelona en va sistematitzar la cronologia i la cultura, i d'aquí va néixer el programa de musealització, obert a visites des de 1998.
Natura
La serra del Montsià és un conjunt muntanyós paral·lel al litoral mediterrani, al sud de les Terres de l'Ebre, que dona nom a la comarca i actua com a mirador natural del Baix Ebre, el Montsià, el Baix Maestrat i els Ports. S'estén des del riu Ebre, al nord, fins al riu Sénia, al sud, uns 12 quilòmetres, amb una orografia abrupta d'escarpats i barrancs. El seu punt més alt és la Torreta del Montsià (764 m), tot i que des d'Ulldecona el perfil de la Mola sembla el cim més elevat; un altre pic, la Foradada, és un magnífic mirador sobre el delta de l'Ebre. El massís, calcari i amb nombroses coves, es va formar fa 25 milions d'anys i està repartit entre Alcanar, Ulldecona, Freginals, Amposta i La Ràpita; des d'Alcanar surten rutes fins a Sant Carles de la Ràpita pel bosc de la Burgar.
Monument
L'església d'Alcanar es troba en un poble la repoblació cristiana del qual es va consolidar el 1252 amb colons arribats de diferents comarques catalanes, en un terme ja ocupat per poblats ibèrics des del segle VII abans de Crist. Conserva a més tres torres de vigilància costanera, entre elles la del carrer Nou, integrada a l'antiga muralla.
Natura
Les platges d'Alcanar s'estenen al costat d'un terme on la clementina, cultivada entre tardor i hivern, conviu amb l'ametller i l'olivera en el paisatge de secà i regadiu de l'extrem sud de Catalunya.
Activitat
La Festa Major d'Alcanar se celebra en un poble la repoblació cristiana del qual es va consolidar el 1252, en un terme ja ocupat per poblats ibèrics des del segle VII abans de Crist.
Activitat
La Festa Major d'Hivern d'Alcanar se celebra en un poble la repoblació cristiana del qual es va consolidar el 1252, en un terme ja ocupat per poblats ibers des del segle VII abans de Crist.
Fita
Després de diversos intents fallits d'assentament, la repoblació cristiana es va consolidar el 1252 amb colons arribats de diferents comarques catalanes. El terme, a l'extrem sud de Catalunya, ja estava ocupat per poblats ibèrics des del segle VII a. C.
Gastronomia
La clementina d'Alcanar és el conjunt de clementines produïdes a l'àrea d'influència d'aquest municipi de l'extrem sud de Catalunya, al Montsià, i que es poden consumir en condicions òptimes entre novembre i febrer. Es troba emparada per la Indicació Geogràfica Protegida «Clementines de les Terres de l'Ebre», que agrupa les clementines del Baix Ebre i el Montsià. Des de fa uns anys, la Fundació Alícia treballa juntament amb l'Ajuntament d'Alcanar per donar a conèixer aquest producte i les seves propietats, amb accions com la seva presentació en mercats de Barcelona —la Boqueria, la Concepció i la Llibertat— i la publicació del receptari «La Clementina d'Alcanar a la Cuina». Conviu amb l'ametller i l'olivera en el paisatge de secà i regadiu que envolta el poble.