Poble
Palafrugell és una vila costanera de la comarca del Baix Empordà, a la província de Girona, situada al peu de les Gavarres, a la part central de la Costa Brava, amb 24.543 habitants (INE 2025). El seu nucli antic conserva la tradició de la indústria surera, que va tenir el seu origen a la fàbrica de Can Mario i que avui ocupa el mateix edifici del Museu del Suro, amb un ric patrimoni indià associat a aquella època de prosperitat. Palafrugell dona nom a les cèlebres cales de Calella, Llafranc i Tamariu, amb una franja litoral de 12 km de cales retallades i platges petites que l'han convertit en una de les destinacions turístiques més importants de les comarques gironines; a l'estiu la seva població arriba als 60.000 habitants, davant dels 20.000 que hi resideixen a l'hivern.
Poble
Calella de Palafrugell és una entitat de població del municipi de Palafrugell, al Baix Empordà, en plena Costa Brava, amb 634 habitants (INE 2025), majoritàriament d'antigues famílies de pescadors. Antic poble de pescadors amb cases blanques vora el mar, arcs sobre l'aigua i barques varades a la sorra, va ser durant el segle XIX port d'entrada i sortida de productes de Palafrugell i la Bisbal, amb una intensa exportació de taps de suro, vi i corall; amb l'arribada del vapor, el trànsit es va traslladar a ports més grans com Palamós. Aquí es va establir l'escriptor Josep Pla en la postguerra, i a l'antic Hotel Batlle Joan Manuel Serrat va compondre Mediterráneo. Cada juliol acull la Cantada d'Havaneres, que reuneix milers de persones a la platja.
Poble
Llafranc és un petit nucli costaner del municipi de Palafrugell, al Baix Empordà, situat en plena Costa Brava i amb port esportiu i platja al peu del promontori de Sant Sebastià. El 1964 es va descobrir a prop de la seva platja el dolmen de Can Mina de los Torrents, que testimonia presència humana des de fa quatre o cinc mil anys, i en època romana va ser un destacat centre de producció de vi i terrissa, del qual encara es conserven restes d'una premsa i un celler al costat de l'església de Santa Rosa. El 1857 es va inaugurar al proper cap de Sant Sebastià el far que avui corona el promontori. Des de finals del segle XIX, Llafranc es va convertir en un lloc d'estiueig freqüentat, i conserva l'encant dels pobles de la Costa Brava anteriors al turisme de masses.
Poble
Tamariu és la més petita i tranquil·la de les tres platges de Palafrugell, en plena Costa Brava, en una badia flanquejada per formacions d'ortosa al nord i roca calcària al sud. Va ser en origen un assentament de pescadors on es guardaven les barques i els ormeigs; a principis del segle XX es van construir les primeres cases i poc després hi van arribar els primers estiuejants, fins a convertir-se avui en un nucli de vocació turística. L'escriptor Josep Pla va dedicar pàgines d'El meu país a descriure l'esperit del lloc. Als anys seixanta va funcionar a Tamariu el local nocturn La Raqueta, on hi van actuar artistes com Carmen Amaya i Joan Manuel Serrat. Avui és punt de partida per al submarinisme i la vela, i cada 15 d'agost celebra la seva festa major, amb cantada d'havaneres.
Monument
Les Restes de la muralla medieval de Palafrugell són un tram conservat del recinte emmurallat que va protegir el poble, al Baix Empordà (Girona). Construïda entre els segles XV i XVI, tenia un traçat irregular que seguia els actuals carrers de Cavallers, els Valls, plaça Nova i Pi i Margall, amb set torres circulars. Sis d'elles van ser enderrocades entre 1816 i 1818, i l'última, al costat de la Plaça Nova, el 1908. Avui es conserva un arc de mig punt a la Plaça Nova, fet amb carreus petits i regulars, avui arrebossat. Està declarada bé cultural d'interès nacional des de 1988.
Monument
La Torre de Can Mario s'aixeca al centre del complex de l'antiga fàbrica surera Can Mario, en ple nucli urbà de Palafrugell (Baix Empordà), fundada per Joan Miquel Avellí, conegut com Juanito Màrius. Projectada per l'arquitecte Josep Guitart i Lostaló i datada el 1904, és una torre-dipòsit i de vigilància formada per una estructura metàl·lica helicoïdal sobre una base cilíndrica de pedra, amb un dipòsit d'aigua i, en un segon nivell, un lloc de guaita; remata el conjunt un capitell cònic amb penell. Declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, mentre que la resta del complex fabril està protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. Avui la torre i la fàbrica acullen el Museu del Suro de Palafrugell.
Monument
Torre de guaita del segle XVI-XVII situada al costat del santuari de Sant Sebastià de la Guarda, dalt del promontori entre Llafranc i Tamariu.
Natura
La cala d'Aigua Xelida és una cala rocosa de la Costa Brava situada entre Tamariu i Llafranc, al terme de Palafrugell (Baix Empordà), apreciada pels seus fons marins i símbol de l'anhel de vida lliure de l'ideari palafrugellenc: va ser la primera escala d'un viatge frustrat que va narrar Josep Pla juntament amb el pescador Sebastià Puig Barceló, anomenat l'Hermós. Està formada per diverses platges minúscules -la de la Font, la de la Sorellera o la d'en Gotes- i una de una mica més gran, la platja Gran, de pedres i envoltada de roques i pinar. Fins al 1950 va romandre aïllada de qualsevol nucli urbà, comunicada amb Tamariu només per un camí de terra. El 2009 la seva petita platja va ser la imatge de la candidatura guanyadora de la Costa Brava al programa El paisatge favorit de Catalunya.
Natura
Platja urbana situada al centre de la badia de Tamariu, també anomenada platja Gran, al costat del passeig marítim del nucli de Tamariu, al municipi de Palafrugell, a l'extrem meridional de l'espai d'interès natural de les Muntanyes de Begur. Limita a ponent amb una filera de roques que la separen de la cala es Portió, i a llevant amb roquissars que la separen de la cala Aiguadolça; hi desemboca la riera de Tamariu. Orientada al sud-est, té 160 metres de longitud i una amplada mitjana de 24 metres, de sorra gruixuda i entrada al mar força pronunciada. Compta amb tot tipus de serveis, inclosos accessos per a persones amb mobilitat reduïda, i al seu passeig marítim hi creixen pins i tamarius, que donen nom a la platja.
Natura
La platja de Llafranc, al municipi de Palafrugell (Baix Empordà), es troba a l'entorn urbà de Llafranc, dins la badia del mateix nom. Limita a llevant amb el cap de Sant Sebastià, que la protegeix de la tramuntana, i a ponent amb un tram de roques pel qual discorre el camí de ronda cap a la platja del Canadell; a la seva esquerra hi ha el port de Llafranc. Té 347 metres de longitud i una amplada mitjana de 29 metres, de sorra de gra mitjà i pendent moderat, amb una alta ocupació a l'estiu. Compta amb tot tipus de serveis i rampes d'accés per a persones amb mobilitat reduïda, un passeig marítim arbrat amb bars i restaurants, i ha estat distingida amb la Bandera Blava.
Natura
La platja del Canadell, el nom de la qual recorda les canyes que abans hi creixien, es troba en ple nucli urbà de Calella de Palafrugell, entre la punta de Conill, a ponent, i un tram rocós pel qual discorre el camí de ronda cap a Llafranc, a un quilòmetre. Orientada al sud-sud-est, té 191 metres de longitud i 17 d'amplada, amb sorra gruixuda i grava, i està flanquejada per cases d'estiueig de principis del segle XX, algunes de les quals antigues casetes de pescadors avui convertides en habitatges. Compta amb bandera blava per la qualitat de les seves aigües i amb serveis de vigilància, dutxes i neteja, i el passeig marítim que la voreja, obra de l'arquitecte Joan Pericot i Garcia del 1976, s'inclou dins l'entorn de protecció del conjunt històric del Port Bo.
Natura
La platja d'El Golfet és una petita cala natural de Calella de Palafrugell, encaixada en el tram rocós on comença l'Espai Natural Protegit de Castell-Cap Roig, al costat del castell i del Jardí Botànic de Cap Roig. Orientada a l'est i flanquejada per la punta dels Forcats i el cap Roig, té 75 metres de llarg i 17 d'ample, de sorra gruixuda i forta pendent d'entrada a l'aigua, i s'hi accedeix a peu per escales o pel camí de ronda; no disposa de cap servei. Fins als anys seixanta només tenia accés per mar, ja que era un penya-segat de roques despreses; va ser aleshores quan un empresari local va obtenir permís per abocar-hi sorra i, amb l'ajuda dels temporals, formar la platja actual. Antigament es coneixia com Cau Toixó, per la presència de teixons.
Natura
La cala Pedrosa és una petita platja natural de Palafrugell situada en un tram de costa d'espadats, entre les poblacions de Tamariu i Llafranc. Amb tot just 33 metres de longitud i 40 d'amplada, està formada per sorra gruixuda, grava i còdols, la qual cosa n'explica el nom. En un racó es conserven dues antigues barraques de pescadors, una de les quals avui convertida en petit restaurant. S'hi arriba a peu pel camí de ronda, d'uns dos quilòmetres des de la platja de Tamariu, o per un sender que arrenca de la riera al costat de la carretera de Palafrugell a Tamariu, a uns 90 metres d'altitud, entre un fondal humit i frondós d'alzines, cirerers silvestres i heures. Prop de la platja hi ha una font, avui gairebé perduda.
Natura
La cala Aiguadolça, o cala d'Aigua Dolça, és una petita cala natural situada a la badia de Tamariu, al municipi de Palafrugell (Baix Empordà), molt a prop del poble de Tamariu, al qual s'arriba pel camí de ronda. Fa amb prou feines 22 metres de longitud i una amplada mitjana de 8 metres, amb grava de color daurat, orientació sud-oest i l'entorn envoltat de pins. El seu nom prové d'una font d'aigua dolça, avui desapareguda, que hi havia a la mateixa platja.
Activitat
Mercat setmanal d'alimentació i altres productes al centre de Palafrugell.
Activitat
Festa major de la ciutat en honor de Santa Margarida, patrona del municipi, amb concerts, actes populars i sardanes. Se celebra la setmana del 20 de juliol, data que recorda un episodi històric: el 1638 els veïns de Palafrugell es van rebel·lar contra les tropes espanyoles acantonades a la vila, un fet que alguns historiadors consideren precursor de la Guerra dels Segadors.
Monument
El Museu del Suro de Palafrugell va néixer el 1972, fundat per l'arqueòleg gironí Miquel Oliva juntament amb els investigadors locals Joan Badia i Albert Recasens, amb la missió de conservar i interpretar el patrimoni vinculat al món del suro a Catalunya. Les seves primeres col·leccions, formades a partir de prospeccions arqueològiques i material etnogràfic, es van exposar a la Casa de la Cultura Josep Pla; el 1987 el museu es va traslladar a l'antiga Biblioteca Popular i Escola d'Arts i Oficis del carrer de la Tarongeta, on el 1991 va obrir els seus primers espais d'exposició permanent. El 29 de juny de 2012 va inaugurar la seva seu actual a l'antiga fàbrica surera modernista de Can Mario, convertint-se en el museu més gran del món dedicat a aquesta matèria.
Curiositat
El far de Sant Sebastià, inaugurat el 1857, és el més potent de la costa catalana, amb un abast de 32 milles nàutiques, i corona la muntanya de Sa Guarda, a Palafrugell (Baix Empordà, Girona), sobre els penya-segats que formen el cap de Sant Sebastià, un dels millors miradors de la Costa Brava. Forma part del conjunt monumental de Sant Sebastià de la Guarda, testimoni de més de 2.600 anys d'ocupació: al costat del far es conserven un poblat ibèric dels segles VI-I a. C., amb cases i carrers excavats, una torre de guaita del segle XV alçada des de 1445 contra la pirateria, i una ermita i hostatgeria del segle XVIII. Gestiona el conjunt el Museu del Suro de Palafrugell.
Monument
Ermita de Santa Margarida de Vilarnau, patrona de Palafrugell, situada al petit nucli de Santa Margarida, dins el municipi, al Baix Empordà. És una petita església d'estil romànic que forma part del notable conjunt d'arquitectura romànica rural de la comarca. El nucli que l'envolta ja era un petit veïnat al segle XIX: el nomenclàtor de 1860 hi registrava setze cases, quinze de les quals habitades.
Fita
El 8 de març de 1897 va néixer a Palafrugell Josep Pla i Casadevall, escriptor i periodista en català i castellà que va convertir l'Empordanet en matèria literària. La seva obra, que s'estén de forma ininterrompuda al llarg de sis dècades i supera les trenta mil pàgines reunides en trenta-vuit volums d'obra completa, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, cròniques periodístiques i reportatges socials de nombrosos països, escrits com a corresponsal per mitja Europa, constitueixen també un testimoni singular de la història del segle XX, cosa que l'ha consagrat com el prosista més important de la literatura catalana contemporània. Va morir al mas de Llofriu el 23 d'abril de 1981.
Gastronomia
Guisat hivernal d'origen palafrugellenc, nascut al segle XIX com a plat de quaresma amb tripa de bacallà, ou dur, peix sec i patata, sense carn en els seus orígens; amb el temps els pescadors hi van afegir sípia i els suriers el van completar amb aus de caça i fins i tot salsitxes. Les colles de suriers de Palafrugell solien menjar-lo cada dilluns a la barraca; la seva elaboració, lenta i laboriosa, fa que rarament figuri a les cartes dels restaurants i normalment calgui encarregar-lo. Des de 1997 l'Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell organitza unes jornades gastronòmiques dedicades a donar-lo a conèixer; l'escriptor Josep Pla el menciona en el seu dietari La vida lenta.
Gastronomia
Eriçons de mar recollits a les roques de la costa i menjats crus, oberts per la meitat i acompanyats de pa torrat i vi blanc; la seva temporada d'hivern dona lloc a les garoinades, menjades col·lectives molt arrelades.