Poble
Carnota és un concello costaner de la província de A Coruña, a la comarca de Muros, situat en el trànsit entre les Rías Altas i les Baixas; el seu nom podria provenir de la veu precèltica carn, pedra. Túmuls i castros testimonien un poblament antic, i a l'edat mitjana va pertànyer als comtes de Trastámara i de Lemos; les seves fortaleses van desaparèixer amb la Gran Guerra Irmandiña de 1467, i el nucli actual va néixer al segle XVII. El 1966 va rebre el títol de Molt Humanitari pel salvament de la tripulació del vaixell Ariete durant un temporal. El seu arenal, de gairebé set quilòmetres als peus del mont Pindo, és un dels més llargs de Galícia, i el seu hórreo del segle XVIII, de gairebé 35 metres, rivalitza amb el de Lira per ser el més gran. Compta amb uns 3.800 habitants.
Monument
L'hórreo de Carnota s'alça al costat de l'església barroca de Santa Comba de Carnota, a la parròquia del mateix nom, i del colomar rectoral, al municipi de Carnota. Es va construir el 1768 amb onze parells de peus, i el 1783 se n'hi van afegir onze més, fins a arribar als 34,76 metres per 1,9 d'ample; s'adscriu a l'hórreo tipus Noia, de granit, amb planta rectangular, cambra tancada i files horitzontals amb ranures de ventilació, tres portes en un dels seus costats i remat de pinacles barrocs i una creu sobre una esfera. Es va aixecar per emmagatzemar el blat de moro de tota la parròquia, i es disputa amb l'hórreo de Lira el títol de més llarg de Galícia. Protegit des de 1973 pel decret d'hórreos i cabazos, és Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni).
Monument
Graner comunal situat al costat de l'església de Santa María de Lira, al municipi de Carnota, a la qual va estar vinculat. Es va construir entre 1779 i 1814, primer amb onze parells de peus que després es van ampliar a vint-i-dos, i s'adscriu a l'anomenat hórreo tipus Noia, aixecat en granit sobre una petita plataforma de pedra que salva el desnivell del terreny; fa 36,53 metres de llarg per 1,60 d'ample. Disputa al de Carnota, al mateix municipi, el títol d'hórreo més llarg de Galícia, i només el supera el d'Araño, a Rianxo, amb 36,80 metres. Està protegit pel Decret 449/1973 de protecció d'hórreos i cabazos.
Monument
L'església de Santa Comba de Carnota es va aixecar el 1755 en substitució d'un temple romànic anterior de dimensions reduïdes, i forma, juntament amb el cèlebre hórreo comunal de la parròquia, la casa rectoral i un colomar de planta circular, un conjunt monumental únic a la zona. De planta de creu llatina i aire barroc classicista, amb dues naus laterals, el seu altar major el presideix un retaule de l'escultor José Ferreiro, i al segle XIX se li va afegir l'elevada torre que avui la corona, atribuïda a Carlos Aboy.
Monument
L'església de San Mamede de Carnota es va construir el 1755 segons disseny de l'arquitecte Miguel Ferro Caaveiro, en estil neoclàssic i planta de creu llatina. El temple, aixecat cap a mitjan segle XVIII, guarda diversos retaules obra dels mestres compostel·lans Francisco Nogueira i Pablo de Rosende, tot i que destaca sobretot el retaule major, de línies neoclàssiques, encarregat el 1774 als escultors noiesos José Ferreiro i José Gambino, dos dels noms més grans de la imatgeria gallega. Seguint el costum popular, l'entrada està envoltada de làpides orientades cap a l'altar.
Monument
El far de Punta Insua, també anomenat far de Lariño, s'alça a la punta d'Insua, a la parròquia de Lariño, al concello de Carnota, i està gestionat per l'autoritat portuària de Vilagarcía de Arousa. Es va construir per enllaçar els fars de Corrubedo i de Fisterra, atesa la dificultat de la navegació en aquest tram de costa: la necessitat de l'obra es va determinar el 1894, tot i que no es va acabar fins al 1913 i la seva inauguració es va retardar fins al 1921, any en què va entrar en servei; es va electrificar el 1947. Assenyala així l'entrada de l'arc de Fisterra i de la ria de Corcubión, i avui acull un allotjament.
Natura
Poblat fortificat de l'edat del ferro situat en un outeiro d'uns 120 metres d'altitud a prop de la platja de Carnota, lligat a l'aprofitament de l'agre i del mar. La seva croa, envoltada per un fossat i una segona muralla, amb una tercera a manera de parapet a l'accés, fa uns 110 metres de nord a sud per 60 d'est a oest; dues torres defensives flanquegen l'entrada. Al seu interior s'hi han documentat habitatges i construccions auxiliars de planta circular i allargada, aquestes últimes al costat de la muralla. El castro va ser excavat el 2006 i el 2007 en camps de treball de la Xunta de Galícia, i de nou netejat i estudiat el 2013 en una acció d'arqueologia pública.
Monument
Fortalesa roquera de construccions aterrassades abocada al tram final del riu Xallas, destruïda com la resta de les del concello durant la revolta irmandiña del 1467; conserva gravada una inscripció d'excomunió que alguns autors remunten al segle XII, testimoni del pols entre el senyoriu eclesiàstic i els veïns.
Natura
Massís granític de 627 metres que cau gairebé directament sobre el mar, al municipi de Carnota, conegut com l'Olimp celta per les siluetes quasi humanes que l'erosió ha tallat en els seus blocs de pedra, la qual cosa va inspirar nombroses llegendes de deïtats, escultures i gegants mítics, algunes relacionades amb el riu Jallas i la cascada de l'Ézaro. Al costat de la platja de Carnota forma l'espai natural Carnota-Monte Pindo, inclòs a la Xarxa Natura 2000. Alberga restes arqueològiques com petròglifs i estris de bronze; al segle X el bisbe Sisnando d'Iria Flavia va ordenar aixecar als seus límits el castell de San Xurxo per protegir la zona dels pirates medievals, destruït el 1467 durant la Revolta Irmandiña. Un incendi iniciat l'11 de setembre de 2013 va arrasar bona part de la seva vegetació.
Natura
Cim del Monte Pindo, a 627 metres sobre el nivell del mar, des del qual es domina d'una sola mirada el cap Fisterra, la ria de Corcubión i els set quilòmetres de sorra de la platja de Carnota estesos al sud.
Natura
Amb més de set quilòmetres, la platja de Carnota està considerada la més gran de Galícia; en baixamar l'arenal supera els 500 metres d'ample en alguns trams. Recolzada per un sistema complet de dunes mòbils, semifixes i fixes i separada de la muntanya per dues zones de marisma d'aigua salobre, la seva llacuna interior dona aixopluc a gran varietat d'ocells migratoris, la qual cosa la fa especialment vulnerable al deteriorament ecològic: va ser una de les platges afectades per la marea negra del Prestige. Juntament amb el Monte Pindo forma l'espai natural Carnota-Monte Pindo, zona especial de conservació de la Xarxa Natura 2000 de 4.629 hectàrees que s'estén entre les ries de Corcubión i de Muros i Noia. La revista alemanya Traum Strände la va incloure entre les cent millors platges del món.
Natura
Aiguamoll salabrós rere el cordó dunar de la platja de Carnota, dividit en dos sectors -Caldebarcos al nord i A Lagoa al sud- separats per la punta Larada, que tanquen el sorral pels dos extrems; és zona de descans per a ocells limícoles migratoris, un dels conjunts de maresma més ben conservats de la Costa da Morte i està protegit per la Xarxa Natura 2000.
Natura
Desembocadura del riu Valdebois en ple centre de la platja de Carnota, on l'aigua dolça dibuixa meandres sobre la sorra; des d'allà s'arriba als sorrals d'A Berberecheira e As Cangrexeiras i a les maresmes.
Natura
Sorral d'uns dos quilòmetres situat a ponent de la punta d'Insua, a la parròquia de San Martiño de Lariño, obert a l'Atlàntic i tancat al fons per la mola granítica de l'interior del concello.
Natura
L'espai natural Carnota-Monte Pindo és una Zona Especial de Conservació de 4.674 hectàrees repartida entre els concellos de Carnota, Cee, Corcubión, Dumbría i Mazaricos. Comprèn les platges de Carnota i Caldebarcos, entre les quals es forma un sistema de marisma i llacuna, la lagoa de Caldebarcos, recolzat per un camp de dunes mòbils i semimòbils. Al fons del litoral s'alcen les roques granítiques del massís del Monte Pindo. Les marismes, poblades de canyissars, són lloc de cria d'ocells com el corriol camanegre, mentre que destaquen especialment les torberes altes i actives de l'espai. També s'hi inclouen la fervenza do Ézaro i les illes de Lobeira Grande i Lobeira Chica amb les aigües que les envolten.
Monument
El castelo de San Xurxo, fortalesa episcopal aixecada al massís granític del Monte Pindo, a Carnota, va ser fundat o refundat al segle X pel bisbe Sisnando II com a part de la defensa de la costa gallega davant normands i àrabs, protegint a més l'accés a Santiago de Compostela. Considerat un dels castells de pedra més antics de Galícia i dels pocs mai conquerits, s'alçava sobre l'escarpat Pico Pedrullo, a 300 metres, amb diverses torres de guaita i una torre de l'homenatge que dominava la costa entre els caps Touriñán i Corrubedo. Al seu voltant es va desencadenar la revolta de Carnota contra el senyoriu eclesiàstic; a principis del segle XIV el seu tinent va demanar permís a l'Església per enderrocar-lo, i les seves ruïnes, mai excavades, van quedar reduïdes a runes.
Monument
Segona fortalesa episcopal del segle X al concello, avui arruïnada; de la capella que l'acompanyava no en queda res dempeus, i la tradició local atribueix la seva destrucció al pas de les tropes franceses.
Natura
Poblat castrenc situat a l'aldea de Lira i molt alterat pels usos agrícoles i constructius posteriors, fins al punt que les seves estructures s'endevinen més en el parcel·lari actual que sobre el mateix sòl; el seu nom perviu avui a la reserva marina que s'estén just davant d'aquesta costa.
Curiositat
El Quercus lusitanica, un roure nan que a penes s'alça uns pams de terra, només es coneix a Galícia a l'entorn del Monte Pindo, cosa que va convertir el massís en un argument clau per a la seva protecció.
Curiositat
Santuari que coronava el Bico do Santo, al lloc de Pedrafigueira, del qual unes versions diuen que només en queda el record i una creu aixecada després al cim, mentre unes altres descriuen encara dempeus la petita capella, que avui acull una creu civil, ús poc habitual entre les ermites de la Costa da Morte; el promontori continua sent punt de referència visual de tota la vall.
Activitat
Celebració de l'1 de gener que obre l'any festiu del concello i reuneix els veïns entorn de la plaça que porta el nom del sant, una de les cites de major arrelament del calendari de Carnota.
Activitat
Festa patronal de començaments d'agost a la parròquia de San Mamede de Carnota, amb missa cantada, processó i revetlla al voltant de l'església divuitesca que guarda el retaule de Ferreiro i Gambino. Els festeigs se celebren a la plaça del lloc d'O Viso, que també acull l'Escola Municipal de Música de Carnota i una escola d'educació infantil.
Activitat
Itinerari senyalitzat pel concello que recorre el sorral i la seva part posterior de dunes i maresmes, passant per A Boca do Río i acostant-se als observatoris des dels quals es vigilen els ocells de l'aiguamoll.
Activitat
Se celebra l'1 de gener i és una de les cites amb més prestigi comarcal del calendari de Carnota, un cas singular en una terra on les romeries es concentren gairebé sempre als mesos d'estiu.
Natura
El castro de Mallou s'assenta en un outeiro d'uns 120 metres d'altitud, prop de la platja de Carnota, en un emplaçament lligat a l'aprofitament del mar i de l'agre que permet entendre el control visual que aquests poblats fortificats de l'edat del ferro exercien sobre la costa i les terres de conreu. Té planta rectangular, d'uns 110 per 60 metres, amb una sola croa envoltada per un fossat i una segona muralla, i una tercera a manera de parapet a l'accés, flanquejat per dues torres defensives. A l'interior s'han documentat habitatges circulars, d'uns 15 metres quadrats, i d'altres allargats al costat de la muralla. El castro va ser excavat el 2006 i el 2007 en camps de treball de la Xunta de Galícia, i tornat a excavar el 2013 en una intervenció d'arqueologia pública.
Activitat
El mont Pindo és un massís granític de 627 metres a Carnota, els bolos de granit del qual, modelats per l'erosió, van inspirar llegendes de deïtats, monstres i gegants; s'hi han trobat petròglifs, eines de bronze i restes d'una suposada ermita antiga. Al segle X el bisbe Sisnando va ordenar aixecar als seus vessants el castell de San Xurxo, defensa davant els pirates medievals, habitat després per famílies nobles gallegues fins a la seva destrucció en les revoltes irmandiñas de 1467; d'altres dos castells, Canedo i Penafiel, tot just en queda petjada documental, llevat d'una inscripció llatina sobre l'excomunió de 1130 llançada per l'arquebisbe Xelmírez contra el comte de Traba. El massís forma part, juntament amb les platges de Carnota, de la zona especial de conservació Carnota-Monte Pindo.
Activitat
Un dels itineraris senyalitzats pel concello parteix de la parròquia d'O Pindo i recorre la franja litoral fins al tram final del riu Xallas, amb el massís granític del Pindo sempre a la vista.
Fita
La segona germandat va enderrocar, entre el 1467 i el 1469, les quatre fortaleses de l'actual concello: Penafiel, Pindo Central, San Xurxo i Canedo. Cap no es va tornar a aixecar i avui només queden llenços de mur i restes de les seves capelles.
Fita
Un decret de la Xunta va crear el 2007 davant de la costa de Lira la primera reserva marina d'interès pesquer de Galícia. Va ser promoguda per la mateixa confraria de pescadors i es cogestiona amb ella, un cas poc comú a Europa.
Gastronomia
Al port de Portocubelo, a Lira, es degusten durant l'estiu els productes extrets a la reserva marina, amb el percebe com a protagonista acompanyat de vins de les denominacions d'origen gallegues.
Gastronomia
Les festes de la Virgen del Carmen a Caldebarcos i Panchés inclouen una gran sardinada popular, la forma més antiga de celebrar a la costa gallega l'abundància de sardina durant els mesos d'estiu.
Curiositat
Massís granític de 627 metres que cau a plom sobre el mar i que la tradició popular va batejar com l'Olimp celta, poblant-lo de bruixes, tresors i penyes amb nom propi esculpides per l'erosió. Forma, juntament amb la platja de Carnota, l'espai natural Carnota-Monte Pindo, inclòs a la Xarxa Natura 2000, i es reparteix entre els municipis de Carnota, Mazaricos, Cee i Dumbría. Guarda petròglifs i restes arqueològiques, i al segle X el bisbe Sisnando va fer aixecar als seus límits el castell de San Xurxo com a defensa davant els pirates, destruït el 1467 durant la revolta Irmandiña. Una inscripció en llatí conservada en una pedra aïllada recorda a més l'excomunió que el 1130 va llançar l'arquebisbe compostel·là Diego Gelmírez contra el comte de Traba.