Poble
La Vall de Bianya és un municipi de muntanya de la Garrotxa, al nord d'Olot, que reuneix onze poblacions disperses per les valls de Vianya i del Bac, la majoria nascudes al costat d'una església romànica; la seva capital és Hostalnou de Vianya, tot i que el nucli més habitat és la Canya. Forma part del parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. El seu nom, documentat des de 958 com a Vallebiania, s'ha escrit amb V o amb B segons les èpoques; una hipòtesi el relaciona amb la Via Ànnia, calçada romana que travessava la vall camí del Capsacosta, i una altra amb la unió de dues rieres que formen la riera de Vianya. La festa major se celebra per Sant Isidre al maig, amb la tradicional sembrada de confits, i des de 2008 acull també la fira del farro, al febrer.
Natura
La Vall del Bac, coneguda també per la riera de Sant Jaume del Camp, és una vall de muntanya al nord de la Garrotxa, dins el terme de la Vall de Bianya, situada a la capçalera de la riera d'Oix. És una entitat singular de població amb uns 30 habitants, tradicionalment repartits en cinc parròquies disperses: Sant Andreu de Porreres, Llongarriu, Sant Feliu del Bac, Sant Miquel de la Torre i Santa Magdalena del Coll, amb l'Hostal de la Vall del Bac com a punt de referència. Conserva nombroses masies i paisatges de bosc i prat de gran valor natural, i celebra la seva festa major a l'agost.
Monument
Sant Andreu de Porreres és una església romànica aïllada a la riba esquerra de la Vall de Bac, a La Vall de Bianya (Garrotxa), que durant segles va ser el principal temple de la vall. El cos original romànic queda avui ocult entre sagristia, rectoria i altres afegits, en un estat de conservació lamentable; es reconeix l'absis semicircular amb cornisa i fris sobre mènsules, reforçat amb contraforts després dels terratrèmols del segle XV, i l'antiga espadanya de dos ulls convertida en torre quadrada. El lloc consta des de 904 i el 977 el bisbe Miró el va cedir al monestir de Sant Pere de Besalú. S'hi venerava una talla romànica de Santa Maria, possiblement perduda a la guerra civil, i va deixar de tenir funcions parroquials el 1936.
Monument
Església del segle XII consagrada el 1117 pel bisbe Berenguer Dalmau, al vessant nord de la serra de Sant Miquel del Mont; el seu origen es remunta a una donació de 979 del comte Miró Bonfill de Besalú a l'abadia de Camprodon, que incloïa el mas Sovelles, antic casal de la família Socarrats que dona nom al lloc. Al segle XVIII se li va donar planta de creu llatina i es va convertir l'espadanya en torre, i la restauració de 1982 li va retornar l'aspecte primitiu. Conserva una pica baptismal romànica i un capitell preromànic amb caps humans encastat a la façana de llevant. La seva festa és el Roser, durant la Pasqua Florida, i el 2017 es van celebrar els 900 anys de la consagració amb una missa oficiada pel bisbe de Girona.
Monument
Església a la capçalera de la vall de Bianya, al municipi de la Vall de Bianya, al costat de l'antiga via romana Via Annia. El primer document que l'esmenta és de 1090, quan es va retornar la capellania de Sant Salvador al monestir de Sant Joan de les Abadesses; el segon edifici, romànic, es va consagrar el 1170, però els terratrèmols de 1427-1428 el van destruir i es va haver de reedificar. El temple actual, d'una nau amb volta de canó ampliada pels costats, es va restaurar el 1911 sota la direcció de Rafael Masó; la capçalera forma un absis semicircular amb finestra ornada amb capitells i columnes, la porta s'obre al sud i el campanar s'alça sobre la façana oest. Conserva un altar modernista, també de Masó. La festa del lloc se celebra per Pasqua Granada.
Monument
Església del segle XII al peu de la serra de Sant Miquel del Mont, amb nau de volta apuntada, transsepte i tres absis semicirculars (el del nord, del segle X), campanar de torre i portada neoclàssica de 1855; conserva una imatge gòtica de santa Margarida en alabastre policromat. El lloc va ser donat el 858 al monestir de Santa Maria de Ridaura i el 953 va passar a Santa Maria de la Grassa.
Monument
Sant Martí del Clot, també anomenada Sant Martí de Tornadissa, és una església del segle XII situada al vessant meridional de la serra de Malforat, sobre la riba esquerra de la vall de Sant Ponç d'Aulina, dins el municipi de la Vall de Bianya, a la Garrotxa. Conserva l'absis, la volta i el portal dovellat, amb una inscripció que recorda els terratrèmols del segle XV que van obligar a reformar-la, i capelles laterals del segle XVIII. El veïnat que l'envolta, abans pertanyent a Capsech, tenia 152 habitants a mitjan segle XIX segons el Diccionari de Madoz, i només 39 el 2022.
Monument
Sant Pere Despuig és un nucli dispers del municipi de la Vall de Bianya (Garrotxa), situat al centre de l'altiplà que separa les rieres de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida. El lloc s'esmenta ja l'any 858, quan va ser cedit al monestir de Riudaura, i el bisbe de Girona Arnulf va consagrar una primera església l'any 964, aixecada gràcies a l'antiga família dels Bianya, que residia a la masia coneguda com la Torre de Sant Pere. El temple actual, del segle XII, va adoptar planta de creu llatina al segle XVIII, quan l'espadanya es va convertir en torre, i llueix una portalada barroca datada el 1782 amb iconografia dels apòstols. Les festes més importants del lloc són la de Sant Antoni, al gener, i la de la Puríssima, al desembre.
Monument
Sant Miquel del Mont corona el cim de la muntanya homònima, a 792 metres d'altitud, al costat d'un vèrtex geodèsic. L'església, de nau rectangular amb absis semicircular a llevant, va ser consagrada el 958 pel bisbe Arnulf de Girona, tot i que el mateix nom de Sant Miquel podria indicar que abans hi va haver un oratori dedicat al déu Mercuri. Té portalada de tres arcs en degradació amb timpà i espadanya de dos ulls; a l'interior, capitells i cornises conserven decoració ornamental molt deteriorada, entre ella una figura humana. Sota l'edifici s'han localitzat les restes d'una torre de vigilància possiblement romana, de 5,5 per 5,5 metres i 0,7 de gruix de mur. El temple va ser restaurat el 1933.
Monument
Església del segle XII en un altiplà boscós del sector sud-oest de la vall del Bac, de nau única amb volta apuntada i arc toral, sense absis diferenciat, amb portalada de mig punt al migdia i torre campanar -que va substituir una espadanya de doble obertura- avui gairebé enrunada, a la qual s'accedia per una escala exterior de pedra. Consta en un document de 946 i va ser consagrada el 20 de gener de 966 pel bisbe Otó de Girona; el 1996 es van trobar una ara d'altar i una pica baptismal rectangular romàniques. Va perdre la condició de parròquia i va quedar com a sufragània de Sant Andreu de Porreres; es va restaurar el 2012, quan una intervenció arqueològica va confirmar que no es conservaven elements de la coberta original de lloses.
Monument
Església situada al peu de la muntanya de Malforat, amb planta de creu llatina i tres absis originals dels quals es conserva el central, nau de volta apuntada i capelles laterals afegides als segles XVII i XVIII (amb carreus datats el 1675 i el 1771); va pertànyer al monestir de Sant Pere de Camprodon i guarda una pica baptismal romànica decorada amb sogueigs i creus penjants, única al bisbat de Girona.
Monument
Església romànica d'una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant, al municipi de la Vall de Bianya, amb modificacions posteriors que desdibuixen la seva estructura primitiva; l'absis conserva un fris sostingut per mènsules, i el campanar, que devia ser d'espadanya, es va convertir en torre quadrada al segle XVIII. La seva primera referència documental és de l'any 979, quan es cita com a Sancti Martino in valle biannia al testament de Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona. El topònim del lloc, unit al del titular de l'església, va anar variant amb el temps fins a fixar-se en Solamal, després de passar per formes com Solermal el 1358 o Solamala el 1362; de vegades l'església es cita també com a Sant Martí de Bianya.
Monument
Església de finals del segle XII o principis del XIII a la vall del Bac, també coneguda com Sant Miquel d'Avellanacorba, de nau única amb absis quadrat, espadanya de dos ulls i portada de mig punt al migdia, amb restes de la teulada original de lloses de pissarra sota la teula; el lloc apareix el 978 com Avellana Curba i el 998 ja consta com a parròquia. Les visites episcopals de 1432 documenten els danys del terratrèmol de 1428.
Monument
Ermita del segle XII als contraforts sud-occidentals de la serra de Capsacosta, a la capçalera de la vall de Sant Ponç, on neix la riera del mateix nom. Apareix documentada el 1342 com a Sancti Poncii de Olina, nom que cap al 1362-1372 ja constava com a Aulina. Davant l'amenaça de ruïna i el desig del bisbe de Girona de celebrar-hi culte, es va reformar entre 1758 i 1760, quan es van enderrocar i reconstruir el campanar i part dels murs: planta rectangular amb cossos laterals afegits, portalada de mig punt a ponent amb timpà llis i llindar amb una creu inscrita en un cercle, i campanar de torre adossat al nord-est. Aleshores la presidia un altar barroc amb una imatge vestida del sant titular.
Monument
Petita església en ruïnes, dalt d'un turó a prop de la masia del Coll, a la vall del Bac, amb nau única, absis quadrat, espadanya i una finestra d'arc de mig punt tallada en una sola peça sobre la porta. El 1776 s'hi van afegir la sagristia i un altar lateral neoclàssic amb mitges columnes i capitells d'acant, possiblement la capella del Sant Crist citada a les visites pastorals de 1738 i 1776, que constaten un únic altar sense consagrar. A mitjan segle XIX es va emblanquinar tota l'església i se celebrava festa grossa per Pasqua Florida i el 22 de juliol. Avui té la volta parcialment enrunada; el seu retaule barroc, que havia presidit després Sant Miquel de la Torre, es va traslladar a Olot el 1973.
Monument
Església romànica del segle XII molt modificada, situada al nucli de Castellar de la Muntanya, avui al municipi de la Vall de Bianya. És un edifici d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó; la capçalera, a llevant, presenta un absis semicircular amb una finestra central modificada, i l'entrada s'obre al costat sud, on es conservava una portalada que avui es troba a Sant Llorenç d'Oix. El campanar és de torre, i la sagristia i la rectoria són afegits del segle XVIII. Conserva també una pica baptismal d'immersió, llisa, fora del seu lloc original i mig encastada a la paret. El lloc consta en una donació de 1001 al monestir de Sant Pere de Camprodon, i el 1079 els vescomtes de Bas la van donar per establir el priorat de Sant Joan les Fonts.
Monument
Ermita també anomenada Santa Maria de Sacot, dels segles XII-XIII, situada a uns 740 metres d'altitud dominant la riera d'Oix, al costat de l'antiga casa pairal de Llongarriu, a la vall del Bac. És de nau única amb capella rectangular a llevant, entrada rectangular a ponent, restes d'un rellotge de sol i espadanya de dos arcs de mig punt; documentada el 1066 com a Sanctae Mariae de Cod, va quedar en ruïnes després del terratrèmol de 1428 i es va refer per ordre del bisbe de Girona, tal com recorda una inscripció de 1672. Cap a mitjan segle XV la parròquia de la Vall del Bac ja era Sant Andreu de Porreres, i a Sacot només es deia missa un o dos cops al mes, per la festa de l'Assumpció, la seva advocació titular. El seu retaule es va perdre en l'incendi de 1936.