Poble
Albarracín, considerat el poble més bonic d'Espanya, és un municipi del sud-oest de Terol el nucli antic del qual, en un penyal gairebé envoltat pel riu Guadalaviar, és Monumento Nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni) des de 1961 i està proposat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat; el 1996 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts. El seu nom deriva d'Aben Razín, família berber els descendents de la qual van ser reis taifes d'Albarracín, tot i que fins al segle XIX el seu nom oficial era Ciudad de Santa María de Albarracín. El poble, de tipus esperó com Cuenca o Ronda, té carrers empinats i cases penjades sobre la gorja del riu, amb arquitectura popular de forja i el color rogenc del rodeno; es divideix en la part antiga i l'Arrabal, a la vega. A prop hi neixen el Guadalaviar, el Tajo, el Júcar i el Jiloca.
Monument
Les muralles d'Albarracín, de construcció cristiana del segle XIV, es recolzen en trams i torres d'origen anterior: la torre de l'Andador conserva aparell musulmà dels segles X i XI, reforçada amb un petit recinte rectangular, mentre que la torre de la Muela, avui desapareguda, s'alçava a la riba oposada del riu. L'alcassaba que corona el conjunt va ser seu del poder andalusí dels Banu Razín al segle XI; després de la conquesta aragonesa de 1284 es va transformar en profunditat i va continuar ocupada fins a finals del segle XVI, fins a ser destruïda al segle XVIII durant la guerra de Successió.
Monument
La catedral del Salvador és el temple cristià d'Albarracín (Terol), al cor de la vila medieval al costat del palau episcopal, i forma part del Conjunt Historicomonumental de la ciutat. S'alça sobre les restes d'un temple romànic de finals del segle XII; l'edifici actual es va començar a construir el 1572, sota la direcció de Martín de Castañeda i del francès Quinto Pierres Vedel. Té una sola nau amb capelles laterals i volta de creueria gòtica, capella major poligonal amb un retaule renaixentista de 1566 obra de Cosme Damián Bas, i cor als peus amb cadiratge i reixa del segle XVI. S'hi accedeix per la capçalera, amb portada barroca i escalinata. A l'exterior destaca la torre renaixentista de quatre cossos, l'últim octogonal, amb carreus romans reaprofitats a la base.
Monument
El Palau Episcopal d'Albarracín, antic palau dels bisbes d'Albarracín (Terol), es va construir al segle XVIII. Les seves dependències principals i domèstiques allotgen actualment el Museu Diocesà d'Albarracín.
Curiositat
Conjunt d'abrics i coves amb art rupestre llevantí esquemàtic, entre l'epipaleolític i l'edat del bronze, declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1998 dins de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. Entre els enclavaments més coneguts hi ha la Cueva de Doña Clotilde, al paratge protegit dels Pinares de Rodeno, terme d'Albarracín, a uns 7 quilòmetres de la vila per la carretera cap a Bezas. Donada a conèixer el 1949 per l'arqueòleg Martín Almagro Basch, conserva unes 40 figures en diferents tons de vermell, entre elles 15 quadrúpedes indeterminats, juntament amb representacions antropomorfes d'estil llevantí i esquemàtic, i formes serpentiformes, arbòries i geomètriques de tipus ancoriforme. És a més Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni) des del 2002.
Curiositat
El Parc Cultural d'Albarracín, declarat el 2001, protegeix un territori muntanyós de densos pinars i vistosos rodenars repartit entre cinc municipis de la serra d'Albarracín: Albarracín, Ródenas, Pozondón, Bezas i Tormón. És un dels cinc parcs culturals d'Aragó, juntament amb San Juan de la Peña, Río Vero, Río Martín i Maestrazgo. Entre els seus valors destaquen les manifestacions d'art rupestre llevantí declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO, conjunts urbans i mostres d'arquitectura tradicional com forns, molins i safareigs, així com l'Espai Natural Protegit del Rodeno, amb les seves característiques formacions de gres.
Activitat
Albarracín celebra les seves festes patronals en honor a Santa María de Oriente el 8 de setembre i al Santo Cristo de la Vega el 14 de setembre, amb verbenes, processons, toros i la desfilada de capgrossos al so de les dolçaines.
Fita
Els Banu Razín eren una branca de la tribu berber hawwara assentada a la serra d'Albarracín, amb dominis que arribaven fins a l'alt Jiloca —anomenat Sahla, d'on deriva Cella— i potser fins a Calamocha. La família apareix citada ja en una expedició d'Abderramán III el 935; després de la mort del seu líder, cap al 972, els seus fills van ser confirmats com a senyors pel califa al-Hákam II, amb notable autonomia a canvi de tributs. Aprofitant la crisi del califat de Còrdova, al segle XI, entre el 1012 i el 1014, Jálaf ben Razín es va proclamar independent i va fer de Santa Mariya al-Xarc la capital d'una taifa, d'on procedeix el topònim Albarracín. La taifa apareix al Poema de Mío Cid com a aliada del Cid i va sobreviure fins a les campanyes almoràvits que van sotmetre els regnes taifes d'al-Àndalus.
Fita
El 1170 la família navarresa dels Azagra va rebre el territori per cessió i no per conquesta, i el va governar com a senyoriu de fet independent de Castella i d'Aragó. Jaume I va fracassar en el seu intent de prendre'l el 1220.
Fita
Entre 1284 i 1285 Pere III d'Aragó va assetjar i prendre la ciutat, i va posar fi a més d'un segle d'independència senyorial. El territori va quedar incorporat formalment a la Corona d'Aragó l'any 1300.
Fita
El 1257 Jaume I va concedir privilegis a la Comunitat de Santa Maria d'Albarracín, que agrupava les aldees de la serra i administrava boscos, pastures i aprofitaments comunals. S'organitzava en sesmes amb representació pròpia.
Fita
El juliol de 1937 l'Exèrcit Popular va llançar una ofensiva sobre Albarracín com a maniobra de distracció al front de Terol. Els combats van afectar el nucli antic i les posicions fortificades de l'entorn de la muralla.
Gastronomia
Pa dur esmicolat i ofegat amb oli, all i torreznos, servit amb raïm o amb xocolata segons la casa. És la recepta d'origen pastoral més estesa a la serra i figura a les cartes dels restaurants de la ciutat.