Poble
Jérica és un municipi de la comarca de l'Alto Palancia, a l'interior de la província de Castelló, d'origen àrab. Té uns 1.760 habitants i majoria castellanoparlant. El seu nom deriva de l'àrab šariqa, «falda oriental d'una muntanya»; també se la va anomenar qalʿa aš-širāq, «castell dels xerifs». Hi ha presència humana des del neolític i assentaments ibers dins del castell, a més de restes romanes, entre elles la làpida Quintia Prova. Va pertànyer a la taifa de València i va ser conquerida pel Cid el 1098; d'aquella època resten el primer cos de la torre de campanes i les zones més antigues del castell. La conquesta cristiana va arribar el 1235, i el 1255 Jaume I va convertir la vila en senyoriu en donar-la a Teresa Gil de Vidaure. Conserva un notable museu arqueològic i etnològic.
Monument
Museu de Jérica, a la comarca de l'Alto Palancia, fundat el 1946 a partir de la col·lecció d'objectes arqueològics i etnològics reunida pel doctor Salvador Llopis, que la va lliurar a l'Ajuntament per formar els seus fons. Va estar instal·lat als baixos de l'edifici consistorial fins al 2014, any en què es va traslladar a les seves instal·lacions actuals, al carrer Cuesta Zalón, al costat de l'església de Santa Águeda, a l'anomenada Casa de Bru. Els seus continguts abasten des del Neolític fins a l'actualitat, i destaca la seva col·lecció epigràfica, amb làpides funeràries romanes trobades disperses pel terme municipal. Va ser declarat Monumento Histórico-Artístico Nacional (antiga figura de protecció patrimonial, precursora del BIC) el 1962 i Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni) el 2004.
Curiositat
El topònim de Jérica, d'origen àrab, oscil·la entre les interpretacions de «vessant oriental» i «castell dels xeics». La primera remet a l'àrab šāriqa, «falda oriental d'una muntanya»; la segona, a la variant qalʿa aš-širāq, documentada en fonts àrabs. El nom va anar evolucionant a través de les formes medievals Exerica i Xerica, recollides en documents del segle XIII, Xérica al segle XVI i Xerica al XVIII, fins a fixar-se com a Jérica ja al segle XIX.
Activitat
Jérica celebra la seva patrona Santa Águeda el 5 de febrer, festa local que commemora la reconquesta de la vila per les tropes de Jaume I, i el Cristo de la Sangre el segon dimecres de juliol, tradició lligada a l'antic convent dels Caputxins.
Monument
Restes del castell de Jérica, amb fonaments d'època romana i construcció majoritàriament musulmana, enderrocat durant les Guerres Carlines. De l'època musulmana perduren el primer cos de la torre de campanes i les zones més antigues de la fortalesa, que comptava amb torres al llarg de la seva muralla. La part millor conservada és la torre major, coneguda com la Torreta, d'aspecte robust, planta quadrada i murs de més de metre i mig de gruix.
Monument
La Torre de les Campanes de Jérica és una torre campanar mudèjar construïda el 1634 sobre les restes d'una construcció anterior, exempta de l'església a la qual serveix, un tret poc comú a la Comunitat Valenciana: és, de fet, l'única torre d'aquest estil de tota la regió. Situada dalt de la localitat, s'ha convertit en la imatge més característica i reconeixible de Jérica.
Curiositat
Jérica conserva el Pendón de la Conquista utilitzat durant la presa de la ciutat per Jaume I el 1235, exposat a l'ajuntament.
Activitat
Les festes de la Divina Pastora de Jérica, considerades les més populars del municipi, se celebren al llarg de dues setmanes. La primera inclou presentació de reines, rosari, revetlles, ofrena, varietats, cavalcada de disfresses, concert de banda, missa, jocs infantils, vole, bacalá i correfocs; la segona se centra en els festejos taurins, amb entrades i exhibició de bous, bous embolats i revetlles, i culmina amb la tradicional desfilada de les penyes.
Fita
Les hosts cristianes manades per Guillem de Montgrí van prendre la vila fortificada que guardava el pas del Palància cap a Aragó; el 1249 es va atorgar carta de poblament per atreure colons al terme.
Gastronomia
Oli verge obtingut de la serrana, varietat d'olivera pròpia d'aquestes serres, d'aroma afruitat i amargor suau; les oliveres de secà de la vall han donat oli des d'època medieval.