Poble
Tarazona, l'antiga Turiaso, és la capital de la comarca de Tarazona i el Moncayo, a la província de Saragossa, seu episcopal de la diòcesi de Tarazona des d'almenys l'any 449. Situada a la vall mitjana del riu Queiles, en territori frontera entre Castella, Navarra i Aragó, va ser a l'edat mitjana un enclavament de referència comercial, diplomàtic i religiós, escenari de casaments reials, pactes i Corts. La seva fundació preromana i la seva primerenca seu episcopal van conformar un nucli antic monumental, on van conviure comunitats cristianes, jueves i musulmanes. Els barris alts de San Miguel, La Almehora i el Cinto conserven la trama medieval encinturada per la muralla. Capital de la comarca, amb la seva catedral i nucli històric, és famosa per la festa del Cipotegato.
Monument
Catedral de Santa María de la Huerta de Tarazona (Saragossa), la construcció de la qual es va iniciar al segle XII i va ser consagrada el 1232. Combina estils gòtic, mudèjar, renaixentista i barroc, i és una de les poques catedrals mudèjars d'Espanya. El claustre, de planta quadrangular, es va aixecar amb maó i guix en estil mudèjar durant el segle XVI, i el cimbori va ser obra de Juan Lucas Botero entre 1543 i 1545. Declarada Monumento Histórico Artístico (antiga categoria de protecció patrimonial) el 1931 i avui Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni), va romandre tancada al culte des de 1985 per greus problemes estructurals fins a la seva reobertura el 20 d'abril de 2011.
Monument
Restes de les muralles medievals de Tarazona, la Turiaso romana que va encunyar moneda pròpia al segle I aC; la ciutat va ser reconquerida per Alfonso I el Batallador el 1119, poc després de prendre Zaragoza, quedant com a plaça clau al triple límit entre Aragón, Castilla i Navarra.
Monument
L'església de Santa María Magdalena, antiga catedral turiasonenca i avui temple parroquial, s'alça al barri del Cinto, a la part alta de Tarazona, al costat del Palau Episcopal, i és un dels monuments més antics de la ciutat. La seva construcció es va iniciar a finals del segle XII, època de la qual es conserven els tres absis romànics de pedra carreuada i la base de la torre; el cos de naus original va ser substituït a finals del segle XV per un altre de gòtic de maó, de tres naus amb armadures mudèjars, i la torre es va sobrealçar després en dues ocasions, en estil mudèjar i manierista. És seu de la Confraria del Santísimo Cristo del Consuelo y Santa María Magdalena, que processona amb un Crist crucificat del segle XVII i amb una talla de la Magdalena de finals del segle XVI.
Activitat
Festes de Tarazona en honor de San Atilano, amb la cèlebre tradició del Cipotegato, personatge vestit de bufó que corre pels carrers mentre és bombardejat amb tomàquets.
Monument
Antic barri jueu de Tarazona, un dels més ben conservats d'Aragó, amb les cases penjades sobre el riu Queiles.
Monument
Plaça de toros de planta octogonal situada a Tarazona (Saragossa), construïda entre 1790 i 1792 a l'antic prat de la ciutat i inaugurada el dia de San Atilano, patró de Tarazona, del 1792. Està formada per un conjunt de 32 habitatges de planta baixa i tres altures, amb un pati interior on se celebraven els festejos taurins, visibles des dels balcons llogats, i grans arcs interiors sobre pilars vuitavats que durant anys van quedar tapiats per les mateixes vivendes. El 1870 els festejos es van traslladar a una nova plaça i aquesta va quedar com a habitatges i mercat; després d'una restauració integral el 1998 van tornar a quedar a la vista els arcs. Des del 2001 és Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni) i forma part de la Unión de Plazas de Toros Históricas de España.
Monument
El palau episcopal de Tarazona (Saragossa), casa del bisbe de la diòcesi turiassonense i Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni) des del 2020, ocupa el solar d'una antiga zuda musulmana que després va ser residència dels reis d'Aragó. Comprat el 1386 pel bisbe Pérez Calvillo després de la destrucció de les anteriors cases episcopals, es va transformar profundament fins a l'episcopat de González de Munébrega, entre 1547 i 1567. El 1591 Felip II hi va celebrar Corts d'Aragó després de les Alteracions d'Aragó. Construït sobre la roca de conglomerats del nucli històric, presenta a la seva façana al riu Queiles sis grans arcs de maó. A l'interior destaca la cúpula de l'escala noble, obra de Pietro Morone, decorada amb retrats de Carles I, el príncep Felip i el mateix González de Munébrega, i el saló dels Bisbes, cobert amb un artesonat mudèjar del segle XV.
Natura
Tram del riu Queiles al seu pas per Tarazona, sota les cases penjades del barri jueu. En aquest punt el riu forma escarpaments notables en els conglomerats sobre els quals s'assenta la ciutat, i aigües avall de la població eixampla el seu llit, aprofitat per al reg de les hortes circumdants. Dins del mateix nucli urbà, a la deu de l'Ojo de San Juan, neix l'aigua que alimenta la séquia de Selcos, una de les que reguen la vega de Tarazona.
Monument
Ermita del terme de Tarazona, ciutat que va ser municipi romà amb el nom de Turiaso des del segle I abans de Crist i que Alfonso I el Batallador va reconquerir el 1119. El 1170 va acollir a l'església de San Miguel el casament d'Alfonso VIII de Castilla amb Leonor de Plantagenet.
Monument
El nucli antic de Tarazona, declarat conjunt historicoartístic el 1965, s'estén vora el riu Queiles, sobre el qual s'aboquen les seves característiques cases penjades. El seu nucli més antic és el barri d'El Cinto, antic recinte emmurallat on es concentren la catedral i bona part dels edificis religiosos de la ciutat; al seu costat se situa la Judería, antic barri jueu que va acabar barrejant-se amb la població cristiana. Pels seus carrers estrets i empedrats, amb arcs de mig punt, maó, teules àrabs i reixes de ferro, es reconeix l'arquitectura tradicional aragonesa, visible en edificis com el palau dels Comtes de Visconti. El poeta Gustavo Adolfo Bécquer va anomenar Tarazona "el petit Toledo aragonès" després de recórrer els seus carrers.
Monument
La Fuente de los Ocho Caños es troba a Tarazona, ciutat on Felipe II va convocar Corts el 1592 arran de les alteracions aragoneses entorn d'Antonio Pérez, aprofitades per retallar els furs del regne i limitar el Justícia d'Aragó.
Activitat
Les festes d'hivern de Tarazona se celebren a la ciutat on Felipe II va convocar Corts el 1592 per retallar els furs aragonesos, i l'entorn de la qual produeix oli d'oliva verge extra de la Denominación de Origen Protegida Sierra del Moncayo.
Fita
La ciutat romana de Turiaso va assolir el rang de municipi amb dret de ciutadania al segle I a. C. i va encunyar moneda pròpia. Sota el nucli antic de Tarazona han aparegut restes de les seves termes, carrers i habitatges, a més de material epigràfic.
Fita
Alfons I el Bataller va prendre Tarazona el 1119, poc després de la conquesta de Saragossa, i va restaurar la seu episcopal documentada ja l'any 449. La ciutat va quedar com a plaça clau al triple límit entre Aragó, Castella i Navarra.
Fita
El 1170 es va celebrar a l'església de Sant Miquel de Tarazona el matrimoni d'Alfons VIII de Castella amb Elionor de Plantagenet, filla d'Enric II d'Anglaterra. Set anys després la ciutat va acollir la reunió de tres reis cristians peninsulars.
Fita
Després de les alteracions de 1591 entorn d'Antonio Pérez, Felip II va convocar Corts a Tarazona el 1592 i les va utilitzar per retallar els furs aragonesos i limitar el Justícia d'Aragó, el càrrec del qual va passar a ser de nomenament i remoció reials.
Gastronomia
L'Aceite Sierra del Moncayo és una denominació d'origen protegida creada el 2010, amb seu del Consell Regulador a Magallón, que empara els olis d'oliva verge extra produïts a les comarques de Tarassona i el Moncayo i de Campo de Borja, a l'oest de la província de Saragossa. La zona reuneix més de 2.500 hectàrees d'oliverar repartides en 35 municipis i uns 2.500 petits oliverers, amb una producció mitjana anual superior als quatre milions de quilos d'oliva. Les varietats principals són l'empeltre i l'arbequina, amb una presència minoritària de negral, royal i verdial, cultivades en oliverars d'altitud i clima fred propis d'aquesta zona de frontera entre la Meseta i la vall de l'Ebre.