Poble
Híjar és una vila i municipi del Bajo Martín, a la província de Terol, dins el Baix Aragó històric, capital administrativa de la comarca i un dels pobles de la Ruta del Tambor y el Bombo; conserva la seva antiga jueria i l'Arco de Santa Ana. S'assenta al costat del riu Martín, afluent de l'Ebre, a 291 metres d'altitud. El seu nom ha canviat amb cada època: Arse o Ars en temps romans, Igar en fenici i Ixar en àrab, d'on deriva la forma actual, potser relacionada amb l'àrab hijár, «pedres», pels ponts de pedra sobre el riu Martín. El terme conserva pintures rupestres als quatre canons i restes ibèrics en jaciments com La Valecia, a més d'una vil·la romana a Val de Muzas, amb mosaics i ceràmica de terra sigillata.
Monument
Antic barri jueu d'Híjar, testimoni de la convivència medieval de les tres cultures. S'articula al voltant de la plaça triangular de San Antón i els carrers de la Fuente, Jesús i Azaguán, al peu de la plaça del castell. Va florir durant la baixa edat mitjana i va arribar a reunir prop de 150 veïns a finals del segle XV, fins a l'expulsió de 1492; un document de 1410 recull la petició d'ampliació de la sinagoga per Açach Chinillo. L'antiga sinagoga es conserva avui com a ermita de San Antonio Abad, de nau única i teulada a dues vessants, on s'ha identificat l'emplaçament de la tarima de l'oficiant. La jueria comptava a més amb forn, carnisseria, bany ritual (miqwe), cementiri i escola talmúdica propis, i està catalogada com a Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni).
Monument
Arc històric del nucli antic d'Híjar.
Activitat
Celebració de Setmana Santa declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, amb tamborrades ininterrompudes als pobles del Baix Martín i el Baix Aragó. La tradició, que s'atribueix als cavallers dels Ordes Militars a l'edat mitjana, consisteix a «trencar l'hora» -iniciar el toc de tambors i bombos- el Dijous o Divendres Sant, amb un color de túnica propi de cada localitat, i no cessar fins al Dissabte Sant mitjançant torns de tamborilers. Híjar, on ja el 1519 el duc va encarregar als franciscans l'organització de la Setmana Santa, va ser el 1980 la primera localitat de la ruta declarada Festa d'Interès Turístic Nacional, distinció que es va estendre a la resta de pobles el 2005 i va passar a Interès Turístic Internacional el 2014.
Curiositat
Tradició de Setmana Santa d'Híjar, part de la Setmana Santa del Bajo Martín, declarada Festa d'Interès Turístic Internacional i Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Activitat
Les festes patronals de Híjar se celebren del 19 al 23 d'agost en honor a la Virgen del Carmen i la Virgen de Arcos; tradicionalment se celebraven al setembre, però als anys setanta del segle XX es van traslladar a l'agost per facilitar la participació dels hijaranos que viuen fora. El 17 de gener se celebra a més San Antón, amb benedicció d'animals.
Monument
Híjar conserva diverses ermites: la del Calvario o Santo Sepulcro (1719-1732), de planta de creu grega; la de Santa Bárbara (segle XVI, restaurada el 1945); la del Carmen (1900); i la de San Antonio Abad, instal·lada en una antiga sinagoga medieval gairebé no alterada després de l'expulsió dels jueus el 1492.
Monument
La casa consistorial d'Híjar se situava, segons la descripció de mitjan segle XIX, en una plaça circular porticada on es veien també les presons.
Natura
El riu Martín, afluent de l'Ebre, forma una vall característica al costat del nucli urbà d'Híjar; tres séquies preses de l'anomenada Gaén reguen unes 1.450 cafissades d'horta que històricament van donar gra, vi, oli i cànem.
Activitat
Al barri jueu d'Híjar s'encén la nit de San Antón una foguera on es rosteixen porc i xai, després d'una col·lecta veïnal pel poble el producte de la qual se subhasta aquella mateixa tarda.
Curiositat
Híjar conserva un dels barris jueus més ben documentats del Bajo Aragón, amb la seva jueria i impremta hebrea històrica. La jueria s'articula al voltant de la plaça triangular de San Antón i els carrers contigus de la Fuente, Jesús i Azaguan; a finals del segle XV comptava amb uns 150 veïns i disposava de forn i carnisseria propis, bany ritual o miqwe, fossar i escola talmúdica. Un document de 1410 recull que Açach Chinillo, adelantado de l'Aljama de Ixar, va sol·licitar ampliar la sinagoga, avui reconvertida en l'ermita de San Antonio Abad després de l'expulsió de 1492, que conserva la seva estructura original d'una sola nau. La jueria d'Híjar està catalogada com a Bien de Interés Cultural (la màxima figura de protecció del patrimoni).
Monument
Espai dedicat a la història i les tradicions del Bajo Martín, a Híjar.
Activitat
El barri de les Cantererías d'Híjar celebra San Blas, el 3 de febrer, amb la benedicció del roscón i el cant d'albades, dins el cicle dels sants capudos que obre San Antón el 17 de gener.
Monument
Un dels antics accessos a Híjar es conserva sota la capella de la Virgen de Arcos, construïda sobre una de les portes d'entrada a la vila; és una de les capelles més singulars de la comarca.
Fita
El 1268 Jaume I va lliurar al seu fill natural Pedro Fernández la meitat del castell d'Híjar, acte fundacional de la baronia. El llinatge resultant va governar durant segles bona part del Baix Martín i del Baix Aragó terolenc.
Fita
El 1483 els Reis Catòlics van elevar el senyoriu d'Híjar a la categoria de ducat. La casa ducal va convertir la vila en cap d'un extens patrimoni nobiliari que no es va desmembrar fins a la venda de les seves possessions el 1826.
Fita
Entre 1485 i 1490 l'impressor oscenc Eliezer ben Abraham Alantansí va treballar a Híjar al taller hebreu més important dels regnes hispànics. De les seves premses va sortir un Pentateuc datat el 1490, poc abans de l'expulsió dels jueus.
Fita
El 1517 el primer duc d'Híjar va portar frares franciscans per organitzar les processons de Setmana Santa. D'aquella iniciativa arrenca la tradició de tambors i bombos que el 1980 va ser declarada d'interès turístic nacional.
Gastronomia
La denominació d'origen protegida, reconeguda l'any 2000, exigeix un mínim del vuitanta per cent d'oliva empeltre. El resultat és un oli fluid, de color entre daurat i or vell, que s'elabora a les almàsseres de la vall del Martín.