Poble
Ariño és un municipi de la comarca d'Andorra-Sierra de Arcos, a la província de Teruel, al peu de la sierra de Arcos, entre els rius Martín i Escuriza, a 536 m d'altitud. Compta amb 605 habitants (INE 2025) i s'organitza en quatre zones: el casc vell, al vessant; el casc nou o SAMCA, construït per aquesta empresa minera amb habitatges obrers i zones d'esbarjo; el Patrón, al costat de les mines, amb el Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Antonio Beltrán; i El Calvario, a la part alta del poble. Al turó que domina la població hi ha ruïnes d'un castell que es va poder edificar en època musulmana, cap al segle XII; la reconquesta cristiana va tenir lloc cap al 1230, i la seva jurisdicció va quedar vinculada als arquebisbes de Zaragoza fins al segle XIX.
Monument
Poblat construït per la SAMCA per als treballadors de la mineria, amb habitatges obrers i equipaments socials, aixecat a la zona coneguda com a Secano Cuartana, a la part baixa del vessant. Als seus dos extrems s'obren dues places, la Plaza de la Minería i la Plaza del Carbón.
Monument
Passarel·la penjant sobre el riu Martín, al terme municipal d'Ariño.
Monument
Església de El Salvador de Ariño, del segle XVIII, de maçoneria i maó amb torre barroca, tres naus i una marcada inclinació deguda a un enfonsament del terreny fa un segle.
Activitat
Festes patronals d'Ariño entre la segona i la tercera setmana d'agost, coincidint amb San Roque i la Asunción; el 4 de desembre se festeja Santa Bárbara, patrona dels miners.
Monument
A Ariño es conserven l'ermita del Pilar, romànica del segle XII, de la qual es manté la portalada al costat de les ruïnes del castell; i la de Santa Bárbara, de maó, saquejada i destruïda a la guerra civil i restaurada als anys quaranta per la minera SAMCA.
Natura
Paisatge resultant de l'activitat minera del terme d'Ariño, on l'explotació de carbó i lignit es va iniciar el 1914 amb l'obertura del pou Santa María. Des de 1940 l'activitat la va gestionar la Sociedad Anónima Minera Catalano-Aragonesa (SAMCA), i a partir dels anys vuitanta l'extracció va passar a fer-se a cel obert. Ariño va arribar a albergar la segona major reserva de lignit d'Espanya.
Monument
L'ajuntament d'Ariño, reformat, tanca un dels costats de la plaça Mayor al costat de l'església; la seva façana conserva una placa que dona nom a la casa de la vila i un rellotge.
Activitat
Festes de San Antón, el 17 de gener, a Ariño, poble miner on el pou Santa María va obrir el 1914 l'explotació del carbó, que des de 1940 va continuar la SAMCA (Sociedad Anónima Minera Catalano-Aragonesa). El municipi va arribar a ser la segona major reserva de lignit d'Espanya i una de les més grans d'Europa; al costat del nucli antic hi va créixer el nucli de la SAMCA, i el poble conserva places dedicades a la Mineria i al Carbó.
Activitat
Com en altres pobles d'Andorra-Sierra de Arcos, a Ariño s'encenen fogueres tant per San Antón com per San Blas, el 3 de febrer, en un municipi la història moderna del qual està lligada a la mineria del pou Santa María.
Fita
Cap al 1230 les tropes cristianes van recuperar Ariño, que va ser lliurat al bisbe de Saragossa. El 1242 va quedar integrat a la tinença d'Albalate i va romandre sota jurisdicció arquebisbal fins al segle XIX.
Fita
Durant la Guerra Civil la localitat va aplicar un programa col·lectivista que Joaquín Ascaso, president del Consell Regional de Defensa d'Aragó entre el 1936 i el 1937, va citar com l'exemple on el comunisme llibertari s'havia desenvolupat amb més èxit.
Fita
L'obertura del pou Santa María el 1914 va transformar l'economia del municipi. A partir del 1940 la Sociedad Anónima Minera Catalano-Aragonesa va aixecar habitatges, escoles i equipaments, i la població va assolir el seu màxim als anys cinquanta.
Gastronomia
Les arnes instal·lades a la brolla de romaní, farigola i argelaga produeixen mels artesanes que s'envasen sense pasteuritzar. L'apicultura complementa la renda de les explotacions agràries als pobles de l'entorn del Martín.