Poble
Hoyo de Manzanares és un municipi del nord-oest de la Comunitat de Madrid, al vessant sud de la serra homònima, un dels monts-illa més importants del vessant sud de Guadarrama, a uns deu quilòmetres d'aquesta. Té uns 9.300 habitants a 1.001 metres d'altitud i es reparteix en cinc nuclis, entre ells el poble històric i la Ciudad Residencial La Berzosa. Tot el seu terme és dins del Parque Regional de la Cuenca Alta del Manzanares, declarat Reserva de la Biosfera el 1993. Conserva arquitectura de granit, la necròpoli visigoda de La Cabilda i la Fiesta de la Caldereta; la seva repoblació medieval, cap al 1247, va córrer a càrrec de pastors segovians.
Activitat
Declarada Festa d'Interès Turístic Regional, reuneix a primers de setembre els veïns al voltant de les calderes on es guisa la carn del brau lidiat; el guisat es reparteix després a la plaça Major durant les festes patronals.
Natura
Llogaret altmedieval al peu de la serra de Hoyo, amb una vintena llarga d'edificis i sepultures tallades al granit datades al segle VII. La seva necròpoli va aparèixer el 1999 en ampliar el cementiri i des de 2014 s'excava cada campanya amb voluntaris. El jaciment rep el nom de la zona natural protegida on es troba, a pocs centenars de metres del centre urbà, i presenta elements d'ocupació des de l'edat antiga, al segle VII, fins a l'edat mitjana, al segle XIII. Entre les troballes figuren vint-i-tres construccions, una pedra de molí, un lingot de ferro, diverses fusaioles, dues tombes tallades en un pedró granític, ceràmica, una arracada d'aliatge de plata i coure, un xató d'anell amb una inscripció en llatí i un ponderal.
Natura
Amb 1.403 metres és la cota més alta del terme de Hoyo de Manzanares i el cim principal de la seva serra, un massís granític desprès de la carena de Guadarrama i separat d'ella per la vall del rierol de Manina.
Monument
Temple de granit i nau única començat al segle XV i rematat al XVII, entre la plaça Major i la plaça de l'Església. El seu pòrtic primitiu es va substituir en les obres del 1983 al 1986 i avui l'edifici acull el teatre municipal Las Cigüeñas.
Natura
Massís granític separat de la carena principal de Guadarrama, sembrat de berrocals i canchals que repeteixen a menor escala el laberint de La Pedriza; als seus vessants es va obrir una petita escola d'escalada de plaques i fissures. Geològicament pertany a la serra de Guadarrama, de la qual el separen uns deu quilòmetres de terreny pla, i pren el nom de Hoyo de Manzanares, el municipi assentat al seu vessant meridional. Forma part del Parque Regional de la Cuenca Alta del Manzanares, declarat reserva de la biosfera el 15 de febrer de 1993, que s'estén també per La Pedriza i l'embassament de Santillana. El seu cim més alt és El Estepar, amb 1.402 metres, i la serra resulta visible a gran distància, sobretot al seu vessant sud, orientat cap a Madrid.
Curiositat
El cementiri municipal reuneix tres recintes contigus: el cristià, un d'hebreu i el destinat a les víctimes de la repressió franquista, una convivència poc habitual als cementiris de la serra madrilenya.
Natura
Llogaret altmedieval excavat des del 2014 al peu de la serra de Hoyo de Manzanares, amb almenys vint-i-dues construccions, una necròpolis i espais domèstics i productius; les campanyes el situen actiu entre els segles VI i IX.
Fita
El VII duc de l'Infantado va signar el 1630 la concessió del títol de vila a un lloc de tot just seixanta focs. La delimitació amb Galapagar es va tancar l'11 de juliol següent i va posar fi a tres segles de vassallatge a la casa ducal.
Fita
L'expropiació de diverses finques va formar un camp de tir i maniobres de més de dues mil hectàrees que va canviar l'economia del poble. L'Acadèmia d'Enginyers de l'Exèrcit es va traslladar definitivament al municipi el 1986.
Gastronomia
La caldereta de toro de lidia és un guisat típic del nord de la Comunitat de Madrid que es consumeix a les festes patronals de diverses localitats, encara que també s'ha estès a Guadalajara o Extremadura. Va néixer a Hoyo de Manzanares el 1787, any de fundació del poble, atribuïda al torero conegut com «Filigranas» o «El Calderetero», famós al segle XVIII per cuinar els toros que ell mateix torejava. S'elabora amb carn magra de toro de lidia —tradicionalment la cua, molt gelatinosa— i patates, guisades amb ceba, pastanaga, pebrot, vi blanc i tomàquet fregit, amb all, oli i, de vegades, un raig de conyac; es reparteix en entrepans a la plaça durant les festes patronals de primers de setembre. La tradició va ser declarada fiesta de interés turístico regional (declaració d'interès turístic regional) el 2011.