Poble
L'Arboç és una vila i municipi de la comarca del Baix Penedès que conserva muralles medievals i la torre del Papiol. Es creu que va néixer d'una localitat romana anomenada Stabulo Novo, al costat de la Via Augusta; n'hi ha referències des de l'any 991. Va ser vila reial, no sotmesa a senyor feudal, la qual cosa li va donar privilegis propis: mercat setmanal des de 1200, fira de Santa Llúcia des de 1230, notari públic i un call al carrer de la Plateria. El 1808 els seus veïns van resistir l'atac de les tropes napoleòniques del general Chabran durant la Guerra del Francès. És cèlebre per les seves puntes de coixí, amb museu propi, de les més reputades de Catalunya.
Monument
Torre medieval al terme de l'Arboç, comarca del Baix Penedès, catalogada com a bien cultural de interés nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni a Catalunya). De planta oblonga amb els extrems arrodonits, va formar part d'una xarxa de torres de guaita i es va construir cap a l'any 1000 amb pedra, calç de muntanya i sorra, amb filades d'opus spicatum visibles als seus murs de més d'un metre de gruix. El lloc està documentat des de 1070, quan era una quadra del castell de Castellet, i els Papiol apareixen com a senyors del lloc des del segle XII. La torre, que va arribar a tenir dos pisos, es conserva només en la seva meitat meridional des que unes pluges torrencials van enderrocar l'altra meitat el 1958.
Monument
Sant Julià de l'Arboç és l'església parroquial del municipi, declarada bien cultural de interés nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni a Catalunya). Té una sola nau de 40 per 12 metres amb sis capelles laterals per banda i absis pentagonal, coberta per una volta de creueria de tradició gòtica; a la façana destaca una gran portalada de quatre columnes amb fris, rosassa i dues torretes de 28 metres d'alçada, una amb rellotge i l'altra amb matraques. Darrere l'absis se situa la capella del Santíssim, de planta de creu amb cúpula al creuer. A la capella dels Dolors, construïda al segle XVII al costat de l'antic Estudi Vell, es conserva el Lignum vitae de l'Arboç, unes pintures murals gòtiques de començaments del segle XIV descobertes i restaurades el 1968.
Monument
Restes de la muralla que tancava el nucli medieval i modern de l'Arboç, al Baix Penedès, declarades bien cultural de interés nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni a Catalunya). Estaria avui integrada a l'interior de cases de diversos carrers de la vila, els murs de les quals podrien assentar-se sobre les seves restes; en formaven part torres, portals d'accés, fossats i altres elements defensius. Es conserven vestigis al subsòl, localitzats en intervencions arqueològiques: el 2010, al costat de la plaça d'Antonio Machado, es va delimitar un tram de la muralla medieval amb un fossat amortitzat en època moderna, i un altre tram es va localitzar a la plaça de la Badalota, cegat al segle XVII. El seu perímetre hipotètic discorreria pels carrers Rafael de Casanova, Rambla Josep Gener i Carrer de la Muralla.
Activitat
La Festa Major de l'Arboç se celebra el quart diumenge d'agost en aquest municipi del Baix Penedès (Tarragona), en honor de Sant Julià i dels sants copatrons Justí, Fortunat, Càndida i Victòria. Documentada des de 1876, manté des de fa més d'un segle l'estructura pròpia de les festes majors del Penedès, amb el seguici popular com a eix central: el Ball de diables, el drac Badalot, el Ball de bastons, gegants, gegantons, nans i capgrossos, el ruc Garot i la colla castellera Minyons de l'Arboç. El diumenge, dia principal, se celebren les matinades, l'exhibició castellera i la processó de Sant Julià, amb la tradicional carretillada del Ball de diables. Està reconeguda com a festa patrimonial d'interès nacional.
Fita
El 10 de juny de 1808, a l'inici de la guerra del Francès, les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la vila, situada sobre el camí reial de Barcelona a Tarragona. Va tornar a ser assaltada el gener de 1836, durant la primera guerra carlina.
Fita
Joan Roquer i Marí va aixecar entre 1877 i 1889 una casa coronada per una rèplica a mitja escala de l'alminar sevillà, de cinquanta-dos metres, amb un pati inspirat en el dels Lleons. Va ser un encàrrec fet a la seva esposa després de viatjar per Andalusia.
Fita
Les puntes de coixí van ocupar bona part de les dones de la vila des del segle XIX i van arribar a ser una indústria domiciliària d'exportació. L'ofici es conserva en un museu propi i a les escoles de puntaires que mantenen la tècnica.