Poble
Cambrils és una vila costanera i pesquera de la comarca del Baix Camp, a la província de Tarragona, ancorada al centre de la Costa Daurada i envoltada per les serres de Llaberia, l'Argentera i la Mussara. Amb 37.042 habitants (INE 2025), és el cinquè municipi més poblat de la província i el segon de la seva comarca. El seu nom apareix documentat per primera vegada el 1152, en la donació del lloc que el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va fer al cavaller Ponç de Rigomir, tot i que el seu origen etimològic continua discutit: unes teories el fan derivar de l'àrab Qámrila, vinculat a un llinatge d'alfaquins del Magrib, i d'altres del llatí camera, cambra. Avui és coneguda per les seves platges i pel Parc Samà, un jardí romàntic d'inspiració colonial.
Monument
El Parc Samà és un jardí històric i jardí botànic privat de 14 hectàrees, declarat Bien Cultural de Interés Nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni), situat al terme de Cambrils, a 90 metres sobre el nivell del mar i 5 quilòmetres de la costa. Va ser creat a partir de 1881 per Salvador Samà i Torrens, marquès de Marianao, hereu d'una família catalana establerta a Cuba, amb projecte de Josep Fontserè, autor del Parc de la Ciutadella de Barcelona, i Antoni Gaudí com a ajudant. És una notable mostra de jardineria romàntica del segle XIX que reprodueix l'ambient exòtic de la Cuba colonial, amb un passeig principal flanquejat per plàtans de més de 20 metres, plantacions de mandariners i palmeres, i una font decorada amb closques de caragols marins i cloïsses gegants.
Monument
També anomenada Torre de l'Ermita o del Carme, s'alça al costat del santuari de la Mare de Déu del Camí, prop del traçat de l'antiga Via Augusta. És una torre rectangular d'uns deu per vuit metres, amb planta baixa, tres pisos i terrassa, construïda amb pedra mitjana i grans carreus a les cantonades; se sol datar al segle XIV.
Monument
Torre de defensa costanera situada vora el port de Cambrils (Baix Camp), al carrer del Consolat de Mar. El Consell de Cambrils va acordar la seva construcció el 30 de desembre de 1664 per vigilar la costa davant la inseguretat de l'època; el 1681 va obtenir autorització per equipar-se amb artilleria, munició i pólvora. De planta circular amb la part inferior en talús, està aixecada amb aparell de pedra en verd i reforços de carreuada a la base; fa uns quinze metres d'alçada i conserva al seu interior una volta a sis metres. Després de la desamortització va ser subhastada el 1894 i adquirida per Josep Ribot, passant després a mans privades fins que el 1992 va tornar a ser propietat de l'Ajuntament de Cambrils.
Monument
La Torre del Mas del Bisbe s'alça vora el traçat de l'antiga Via Augusta, al terme de Cambrils, per vigilar i defensar la costa dels pirates berberiscos. Del segle XVI, de planta gairebé quadrada, d'uns 5,75 metres de costat i 18 d'alçada, està feta de maçoneria amb carreus de calcària reforçant les cantonades i coronada per matacans simples i dobles; davant de la seva porta tapiada es conserva un pou cegat. Declarada bien cultural de interés nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni), cap al 1950 va ingressar al Museu de Reus un pedestal romà amb inscripció funerària trobat en un dels seus angles. L'ajuntament la va restaurar el 1987, després del despreniment de l'angle sud-oest el 1978, evitant-ne l'enderrocament definitiu.
Monument
La Torre de l'Hort de Maria, també coneguda com a Torre del Llimó, s'alça extramurs però molt a prop del casc antic de Cambrils. És una torre de planta circular d'uns quatre metres de diàmetre i deu d'alçada, d'alçat lleugerament cònic, construïda entre els segles XVI i XVII amb maçoneria, còdols i carreus reforçats amb maó; va tenir un pilar central de fusta que sostenia les bigues en forma radial i conserva restes de quatre matacans i diverses espitlleres, tot i que el seu coronament està en part malmès. Declarada bien cultural de interés nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni), es va erigir per defensar la zona dels atacs dels pirates berberiscos, especialment freqüents als segles XV i XVI.
Monument
Torre del telègraf òptic del XIX, de planta quadrada amb la part inferior en talús, vora el mar a la platja que li dona nom, a Cambrils. Formava part de la línia que havia d'enllaçar Madrid amb la Jonquera per la costa, entre València i Barcelona, amb el model estàndard d'aquestes torres, emprades per a la vigilància costanera mitjançant senyals òptics. També va ser coneguda com a Torre de la Massaguera, per la seva relació amb la família cambrilenca Massagué Bieto, propietària dels terrenys annexos fins a finals del segle XX. Molt reformada, especialment l'interior i la coberta, està considerada una de les torres de telegrafia òptica millor conservades d'Espanya; rehabilitada per l'ajuntament, forma part des de 2005 del Museu d'Història de Cambrils. És Bien Cultural de Interés Nacional (la màxima figura de protecció del patrimoni).
Monument
Al casc antic de Cambrils, al Baix Camp, es conserven algunes restes de l'antiga muralla que envoltava la vila, entre elles un portal, un tram de mur i una torre, agrupats al carrer Major; la torre, anomenada del Bou o de la Presó, és de maçoneria, de planta quadrada, i fa quatre per cinc metres amb set d'alçada. El portal és un arc de mig punt adovellat coronat per un escut. La muralla es va aixecar el 1359, amb motiu de la Guerra dels dos Peres, i es va consolidar el 1406; va ser assetjada i en bona part enderrocada durant la Guerra dels Segadors, reconstruïda després, i parcialment desmuntada al segle XVIII, quan ja no existia el perill d'atacs pirates. Obres urbanes recents han tret a la llum nous trams de mur i de torres.
Natura
Litoral de platges de la Costa Daurada que s'estén al llarg de nou quilòmetres entre Cambrils i Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, dividit en dos sectors. A l'est, a tocar del límit amb Salou, se succeeixen en 4,5 km platges llargues i de poca fondària, de sorra fina a mitjana i escàs desnivell, com les de Vilafortuny, l'Esquirol o el Cavet. A l'oest hi ha cales de badies artificials com l'Horta de Santa Maria, la Llosa o l'Ardiaca, conegudes sovint pel nom de les urbanitzacions properes.
Fita
El desembre de 1640, a l'inici de la guerra dels Segadors, l'exèrcit del marquès de Los Vélez va assetjar la vila amb més de vint mil homes. La guarnició va capitular després de dos dies de bombardeig i centenars de defensors van ser executats.
Fita
La localitat va patir cinquanta-cinc bombardeigs aeris entre 1936 i 1939 per la seva posició vora la via fèrria i el litoral. Els atacs van destruir part del barri mariner i van obligar a excavar refugis al nucli antic.
Gastronomia
L'únic port pesquer de la comarca descarrega cada tarda a la seva subhasta unes mil cinc-centes tones anuals de peix. D'allà surten els arrossos, els suquets i les fideuàs que han donat a la vila fama de capital gastronòmica del litoral.