Poble
Pancorbo és una vila d'uns 430 habitants de la comarca del Valle del Ebro, al partit judicial de Miranda de Ebro, encaixada al desfiladero que obre pas de la meseta castellana a la vall de l'Ebro entre els montes Obarenes, on neix el río Oroncillo que travessa el poble. Lloc de pas des de temps remots entre el País Basc i la meseta, ha conservat el seu traçat i la seva arquitectura popular, amb les cases pancorbines esglaonades al llarg de l'estreta gorja. La dominen el castell altmedieval de Santa Marta i les ruïnes del fort de Santa Engracia, aixecat entre 1794 i 1797 davant de França. El nom de la vila apareix ja l'any 957 en un document del monestir de San Millán de la Cogolla, i acull el primer Centro de Cría en Pureza y Selección del cavall losino.
Natura
El congost de Pancorbo, als monts Obarenes (Burgos), és un pas natural i històric entre la vall alta de l'Ebre i la Bureba, antesala de la meseta castellana, per la qual cosa se'l coneix com la Porta de Castella. El riu Oroncillo s'obre camí a través d'aquest mur rocós, formant una gorja ombrívola de parets verticals per la qual han transitat des de sempre migracions humanes, animals i vegetals entre el nord peninsular i la meseta. Pel seu valor estratègic ha estat sempre objecte de vigilància militar, com atesten les restes de fortificacions al seu entorn, entre elles el castell de Santa Marta i la fortalesa de Santa Engracia, de 1794. Està inclòs al parc natural de Montes Obarenes-San Zadornil.
Monument
Fortalesa enfilada sobre les penyes del congost, coneguda com La Sala i atribuïda a la repoblació del segle IX; va conservar valor estratègic fins que va cremar i va quedar arrasada el 1835, durant les guerres carlines.
Monument
La fortalesa de Santa Engracia es va construir entre 1794 i 1797 sobre els monts Obarenes per defensar el congost de Pancorbo, juntament amb el fort de Santa María, després d'esclatar la guerra de la Convenció contra França el 1793. Dirigides per l'enginyer Fermín de Rueda, les obres van donar un complex amb capacitat per a 3.575 persones, hospital, magatzems, polvorins i aljubs, el major recinte fortificat de la província de Burgos en la seva època. Presa pel mariscal francès Moncey el 1808, després de la batalla de Vitòria es va rendir a les tropes de Wellington el 30 de juny de 1813, en l'anomenat Setge de Pancorbo. El 23 d'abril de 1823 els Cent Mil Fills de Sant Lluís la van arrasar per evitar que s'hi acantonessin tropes liberals, i avui es recorre en ruïnes.
Monument
Temple gòtic del segle XVI documentat ja el 1340, que després de la seva restauració acull un museu d'art sacre contemporani, un ús poc habitual per a una església rural de la ruta de l'Ebre.
Fita
Alfons VII va atorgar fur a Pancorbo el 1147, i va consolidar com a vila un enclavament citat ja en documents monàstics de 957 i que durant segles va controlar el trànsit entre Castella, La Rioja i el nord peninsular.
Fita
Després de la batalla de Vitòria van quedar aïllats set-cents francesos a les dues fortaleses del congost: Santa María va caure el 28 de juny de 1813 i Santa Engracia va capitular dos dies després davant el general Enrique José O'Donnell.
Natura
El parc natural de Montes Obarenes-San Zadornil, declarat per llei l'octubre de 2006, protegeix 33.064 hectàrees de serres calcàries al nord-est de la província de Burgos, al límit amb Àlaba, entre el món mediterrani i l'atlàntic. Els monts Obarenes constitueixen les últimes estribacions meridionals de la serralada Cantàbrica i s'alcen com un gran mur sobre les planes terres de La Bureba, amb un relleu estructural d'estil juràssic la màxima altura del qual és el pic Humión, amb 1.437 metres. Limitat al nord pel riu Ebre, el parc comprèn les serres d'Oña, La Llana, Pancorbo, Árcena i els propis Montes Obarenes, i els seus cingles alberguen una de les majors colònies de voltor comú del nord de Castella.
Activitat
El congost de Pancorbo, conegut com la Porta de Castella, és un pas històric i estratègic als monts Obarenes, per on el riu Oroncillo s'obre camí entre parets verticals cap a la vall de l'Ebre; ha estat usat des de temps remots com a pas natural entre el País Basc i la meseta castellana, i per ell creuen avui la carretera N-1, l'autopista AP-1 i la línia de ferrocarril Madrid-Irun. L'itinerari a peu remunta la gorja entre aquestes parets i puja fins a les ruïnes de Santa Engracia, una fortalesa aixecada el 1794 dalt del congost, al costat de les restes del castell altmedieval de Santa Marta; des del camí hi ha vistes sobre el caseriu esglaonat de Pancorbo, l'autovia i la línia fèrria encaixonades en el mateix tall.
Gastronomia
La cuina tradicional de Pancorbo es va recolzar sempre en el riu que travessa el congost: la truita i l'anguila de l'Oroncillo figuren entre els productes que la vila reivindica com a propis juntament amb el cereal i la mel.
Gastronomia
L'apicultura completa des d'antic l'economia cerealista de Pancorbo; les arnes aprofiten el bruc, la farigola i l'argelaga dels vessants calcaris del parc natural que envolta el congost.