Poble
Municipi de la comarca de la Alcarria Conquense, a la província de Conca, lliurat en senyoriu a Alonso Ruiz Carrillo per Ferran IV el 1298, elevat a ciutat per Joan II el 1440 i convertit en cap de comtat el 1465, quan Enric IV va concedir el títol a Diego Hurtado de Mendoza i la vila va entrar a l'òrbita dels Mendoza. Conserva el convent del Rosal, fundació franciscana aixecada el 1525 vora la vall del riu i a la qual s'associa la llegenda del roser que mai no es marceix, i el de San Miguel de las Victorias, construït entre 1772 i 1777 en un paratge elevat sobre el poble.
Monument
El Convent de San Miguel de las Victorias es va construir entre 1772 i 1777 en un paratge elevat sobre Priego, sobre l'emplaçament d'un convent franciscà descalç anterior, fundat el 1577 per Fernando Carrillo de Mendoza després de fer promesa per haver sobreviscut a la batalla de Lepant, i reconstruït després d'un despreniment de roques. La seva església, d'estil barroc, es caracteritza pels frescos que decoren la volta i la cúpula, i acull una capella amb el Cristo de la Caridad, obra de l'escultor José Salvador Carmona. Avui acull campaments infantils, mentre que l'església i la capella romanen obertes als visitants. És un dels tres convents històrics de la vila, juntament amb el del Rosal, de 1525.
Monument
L'església de San Nicolás de Bari, a Priego (Cuenca), es remunta en la seva construcció al segle XVI, cap al 1540, en la qual sembla que va estar implicat el mestre Pedro de Alviz. El temple va patir un greu incendi el desembre de 1839, durant la primera guerra carlina, i va ser reparat pels mateixos veïns en els anys següents. Al segle XIX es comptava que havia conservat una bandera considerada relíquia de la batalla de Lepant. L'església apareix també descrita a l'entrada dedicada a Priego del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España de Pascual Madoz.
Monument
La Torre de Despeñaperros és l'únic vestigi que queda dret de l'antiga fortalesa àrab de Priego (La Alcarria Conquense, Cuenca), que domina el nucli urbà. De planta prismàtica i avui força deteriorada, formava part d'un conjunt defensiu de tres torres unides per muralla, del qual només sobreviuen fragments d'una segona. Rep els qui arriben al poble des de Cuenca i Madrid, davant del parc Luis Ocaña. A la seva base s'obre la Cueva de la Mora, lligada a una llegenda del segle XIII sobre una princesa musulmana convertida en serp.
Monument
L'Ajuntament de Priego (Cuenca) és un edifici del segle XVI d'estil renaixentista, manat construir el 1553 per Fernando Carrillo de Mendoza com a palau comtal; avui és la seu municipal, a la plaça dels Comtes de Priego. La seva façana, de decoració sòbria i elegant, presenta finestres amb arcs escarsers i frontons clàssics amb inscripcions, i entre els buits principals llueixen els escuts d'armes dels Carrillo i els Mendoza.
Natura
Angosta foç calcària excavada pel riu, refugi d'àguila daurada i aufrany. És el paratge natural més espectacular del municipi.
Natura
El terme està recorregut pels rius Trabaque, Guadiela i Escabas, entre serres com el Rodenal i el Valseco, coneguda també com La Degollá, que superen els 1.200 metres. L'Escabas baixa des del parc natural d'El Hosquillo i s'obre pas cap a l'Alcarria a través de l'Estrecho de Priego, una gorja d'altes parets calcàries; vuit quilòmetres més avall s'uneix amb el Trabaque, i poc després tots dos es lliuren al Guadiela al paratge conegut com Las Juntas. La vega conserva bosc de ribera amb pollancredes, mentre a les serres dominen els pinars i alzinars, poblats per cérvols, cabirols, senglars, guineus i teixons, a més de voltors comuns i àguiles perdigueres al mateix Estrecho.
Curiositat
La cistelleria de vímet i la terrisseria són les artesanies tradicionals de Priego i continuen complementant avui l'economia turística de la vila, fins al punt de considerar-se un senyal d'identitat del poble. Encara es conserven alguns tallers de terrisseria on es pot veure treballar el fang amb les tècniques de sempre.
Curiositat
Joan II va concedir a Priego el títol de ciutat el 1440. El seu senyoriu va pertànyer als Carrillo des del 1298 i el 1465 es va crear el comtat en la branca dels Carrillo de Mendoza.
Activitat
A la via ferrata de Priego s'hi accedeix des del pont sobre el riu Escabas que uneix Priego amb Cañamares, a l'Alcarria conquense. Es va acabar de construir a mitjan 2016, impulsada per la Diputación de Cuenca per promoure el turisme d'aventura a la zona, amb un cost de 46.000 euros; la seva obertura es va retardar aquell any per la nidificació d'una àguila perdiguera a l'entorn. Compta amb dos itineraris: l'Estrecho de Priego, apte per a famílies amb nens a partir d'1,20 m d'alçada i de dificultat K3, i Las Buitreras, de dificultat K4; a la mateixa zona hi ha també diverses vies d'escalada esportiva. El paratge, un congost d'altes parets calcàries obert per l'Escabas, acull una important colònia de voltors comuns.
Fita
Ferran IV va lliurar Priego en senyoriu a Alonso Ruiz Carrillo el 1298. La família va governar la vila durant segle i mig i va deixar la seva empremta al palau consistorial i a les fundacions religioses que jalonen encara el nucli antic.
Fita
El comtat de Priego, títol nobiliari referit al municipi castellanomanxec de Priego, a la província de Conca, va ser creat per Enric IV el 6 de novembre de 1465 en favor de Diego Hurtado de Mendoza, casat amb Teresa Carrillo, sisena i última senyora de l'estat de Priego, un senyoriu que des de 1298 havia pertangut a la família Carrillo per privilegi de Ferran IV. L'enllaç va unir les dues cases i va situar la vila en l'òrbita dels Mendoza, el llinatge més poderós d'aquesta part de Castella; el títol porta associada Grandesa d'Espanya des de 1715.
Fita
Fundació franciscana aixecada el 1525 als afores de Priego, vora la vall del riu. D'ella procedeix la llegenda del roser que mai no es marceix, que li va donar nom. L'edifici guarda la memòria de la comunitat que el va ocupar fins al segle XIX.
Gastronomia
Pasta de bacallà esmicolat que es piconeja amb patata bullida, all, oli d'oliva i de vegades nous o ou, fins a lligar una crema untuosa. Era menjar de traginers i de dies de vigília i es pren freda, acompanyada de pa.