Poble
Binéfar és la capital administrativa de la Litera, a l'est de la província d'Osca, i el seu nucli més nombrós, amb 10.235 habitants. Documentada des del segle XI, va rebre carta de poblament dels templers de Monzón el 1158 i el 1363 va acollir la signatura del tractat de Binéfar entre Pere IV el Cerimoniós i Enric de Trastàmara. El 1585, fugint de la pesta que assolava Monzón, va acollir les Corts d'Aragó presidides per Felip II. És vila des de 1785; el ferrocarril hi va arribar el 1861 i el 1906 Alfons XIII va inaugurar el Canal de Aragón y Cataluña, pilar del seu desenvolupament. Durant la Guerra Civil va ser una de les col·lectivitats més importants d'Aragó. Avui és centre comercial i agropecuari de la comarca, amb una llotja de referència nacional.
Monument
Església parroquial de Sant Pere Apòstol, a Binéfar (Huesca), d'estil gòtic amb afegits barrocs, fruit de dues fases: la fàbrica gòtica, en carreuada, es va iniciar el 1462, i a la segona meitat del segle XVIII es van afegir naus laterals sota la direcció del mestre José Burría. Té planta rectangular de tres naus, creuer, absis amb capelles, cor i torre octogonal, amb volta de creueria estrellada a la nau central. La seva portada, de gòtic flamíger, és exemplar únic a l'Aragó. Conserva un retaule major amb escultura de Damián Forment i un retaule de 1627 dedicat a la Mare de Déu del Roser, obra de l'escultor Antón Franco. El 1585 va acollir unes Corts d'Aragó convocades per Felip II, i a la Guerra Civil va perdre bona part del seu patrimoni artístic.
Activitat
Les festes patronals de Binéfar se celebren del 13 al 17 de setembre en honor al Santo Cristo de los Milagros (14 de setembre), amb el tradicional passacarrers de gegants i capgrossos, la desfilada de carrosses i colles, i el pregó que obre oficialment els festeigs.
Activitat
Les festes d'hivern de Binéfar se celebren a la vila a la qual els templers de la comanda de Montsó van atorgar carta de poblament el 1158, i on el 1363, en plena guerra dels Dos Peres, es va signar un tractat entre les cases reials d'Aragó i Castella.
Natura
Paisatge transformat pel Canal d'Aragó i Catalunya a la comarca de La Litera. El canal rega més de 98.000 hectàrees repartides entre Osca i Lleida, i va convertir els secans cerealistes en una zona de conreus intensius i ramaderia industrial. La seva construcció, projectada ja al segle XVIII, es va aprovar el 1896 després d'anys de pressió popular que van incloure un miting a Binéfar amb uns 10.000 assistents, i va ser inaugurat per Alfons XIII el 1906; l'embassament de Barasona, peça clau del sistema, va entrar en servei el 1931. Binéfar, centre administratiu de la comarca, acull la seu de la Comunitat General de Regants, i junt amb Tamarite de Litera, San Esteban de Litera, Albelda, Fonz, Estadilla i Estada forma el conjunt de municipis regats pel canal.
Monument
El pont històric de Binéfar es troba a la vila que el 1585 va acollir sessions de les Corts aragoneses amb la presència de Felip II, impressionat per l'església de San Pedro, i on el 1936 els sindicats van organitzar una de les col·lectivitats agràries més importants d'Aragó.
Fita
Els templers de la comanda de Montsó van atorgar el 1158 carta de població al lloc per atreure veïns a la frontera; el document fixa l'arrencada de la vila que avui és capçalera administrativa de la comarca.
Fita
A la vila es va signar el 1363 un acord entre les cases reials d'Aragó i de Castella en plena guerra dels Dos Peres, un dels molts intents de treva d'aquell conflicte que va assolar la frontera durant una dècada.
Fita
La vila va acollir el 1585 sessions de les Corts aragoneses amb la presència de Felip II, que va quedar impressionat per l'església de Sant Pere; va ser el moment de major protagonisme polític de Binèfar a l'Edat Moderna.
Fita
Després de l'esclat de la guerra, el 1936, els sindicats van organitzar aquí una de les col·lectivitats agràries més importants d'Aragó, que va socialitzar terres i bestiar fins que les columnes militars van acabar amb l'experiència.
Gastronomia
Guisat humil de l'horta literana en què es couen junts mongetes seques, arròs i patata amb un sofregit d'all i pebre vermell i una mica de cansalada; era el menjar diari dels jornalers del regadiu. Va ser el cuiner aragonès Teodoro Bardají qui va donar a conèixer la recepta, publicada el febrer de 1922 a la revista El Gorro Blanco i dedicada al seu poble natal, Binéfar. El nom de recao al·ludeix a la provisió que cada dia es portava del mercat per al proveïment de la casa. Se serveix calent i acabat de fer, en un punt mitjà entre caldós i sec, i constitueix per si sol el primer plat del migdia a les cuines familiars de l'Alt Aragó.